LA FORÇA DEL CONEIXEMENT

 

No hi ha dubte que l’educació d’adults, aquests darrers 50 anys, ha fet créixer el nivell d’instrucció de la ciutadania, la seva autoestima i confiança, i les seves capacitats per seguir aprenent pel seu compte i anar-se adaptant als nombrosos canvis esdevinguts durant aquest mig segle. I no obstant això, continua sent la ventafocs del sistema.

 

Cartell de 1978 de la Coordinadora d’Escoles d’Adults

 

El combat contra els analfabetismes –així, en plural– s’ha lliurat amb un grau notable d’eficàcia, tot i les mancances que l’han acompanyat: l’analfabetisme absolut, l’analfabetisme funcional, l’analfabetisme digital, l’analfabetisme mediàtic… No obstant, on segur que no s’ha avançat prou és en la lluita contra l’analfabetisme polític, una empresa que es va abordar des de les escoles d’adults de manera entusiasta i decidida els darrers anys de la dictadura i els primers de la democràcia, però que ha anat decaient amb el pas dels anys fins a pràcticament desaparèixer.

Martha Nussbaum explica què vol dir en la pràctica aquesta alfabetització política: percebre el propi país com a part d’un ordre mundial complex; pensar en el bé comú, preocupar-se pels altres més enllà dels interessos més immediats i propers; jutjar críticament les paraules i els actes dels actors polítics més significats; imaginar i reflexionar sobre les complexitats de la vida humana: la malaltia, la mort, la família, la feina…; reconèixer els altres com a persones amb els mateixos drets i la mateixa dignitat que nosaltres, i tractar-los com un fi en si mateixos i no com un mitjà susceptible de ser utilitzat; reflexionar sobre les grans qüestions polítiques, socials, culturals, ambientals que afecten la humanitat…

Paulo Freire en parlava en aquests termes: l’alfabetització política és un acte de coneixement crític, de desocultació d’una realitat que, en la superfície, es presenta sempre emmascarada; serveix no només per analitzar i desmitificar la realitat a la llum de les vivències personals i col·lectives i de la ciència, sinó també per passar a l’acció conscient i organitzada per tal de poder transformar-la. Per contra, l’analfabetisme polític predisposaria a la recepció passiva del saber, a una adaptació submisa a l’estat de coses vigent, a les concepcions abstractes, generalitzadores, subjectives, ingènues, inamovibles… que no provoquen sinó paràlisi i acomodació.

Una de les missions principals de l’educació, des de l’escola bressol a l’educació d’adults, és garantir i entrenar la capacitat i les possibilitats d’aprendre i formar-se al llarg de tota la vida, sovint de manera autònoma. Per poder-ho fer amb profit, però, cal dominar les eines i l’instrumental que s’haurien d’haver adquirit durant la formació bàsica, i integrar-hi les experiències i aprenentatges fets en el curs de la vida, de manera que els sabers, les habilitats i les actituds assolides s’anessin reestructurant i readaptant per fer front a les necessitats i als desafiaments del present i del futur.

Per això, tal com diu Juan Carlos Tedesco, cal que les institucions educatives proveeixin els infants, els joves i els adults, d’un nucli estable de coneixements, d’uns marcs de referència culturals i cognitius, que els permetin seleccionar, discernir, comprendre, interpretar i avaluar el gavadal d’informació i coneixement que les tecnologies digitals ens posen a l’abast de manera fàcil i instantània, i el domini dels diversos alfabets. No comptar amb aquesta base podria abocar-nos irremissiblement a l’alienació, al consumisme i a la dependència. Perquè és una evidència que ni les xarxes socials, ni els mitjans de comunicació, han estat concebuts per bastir aquest nucli que, en el millor dels casos, ja donarien per descomptat.

L’educació permanent, la idea de continuïtat del procés educatiu des del naixement fins a la mort, s’ha fet evident en constatar les exigències del desenvolupament social, econòmic i cultural de les societats complexes com la nostra, de manera que l’educació avui es defineix sobretot com un procés d’humanització sempre inacabat, que es tradueix en la necessitat de seguir formant-se i aprenent al llarg de tota la vida i no com una tasca circumscrita a una determinada edat.

El cert és, però, que assentada una educació bàsica per a tothom de llarga durada, l’educació de les persones adultes ha estat i segueix essent encara la ventafocs, la parenta pobra, del nostre sistema educatiu. De fet, el govern català n’ha fet sempre una lectura enormement restrictiva i mai n’ha acabat d’assumir plenament la responsabilitat, que ha traspassat sovint a les administracions locals (diputacions, consells comarcals i ajuntaments), les quals han fet el que han pogut. Tot plegat ha desembocat en una normalització de l’educació d’adults en la seva versió més escolar i menys sociopolítica i adaptada a les necessitats de la població a qui s’adreça, amb una oferta de cursos i uns horaris més aviats rígids, uns materials i recursos massa semblants als que es fan servir a primària i secundària, un professorat poc especialitzat i intercanviable, i centrada gairebé en exclusiva en la instrucció estricta.

La societat del coneixement, la globalització, la mobilitat contínua i la incertesa creixent, demanen una mirada nova i responsable envers l’educació permanent, envers la concreció més tangible que disposem, que són les escoles d’adults. La llei catalana de formació d’adults, de 1991, afirma que la seva oferta hauria de comprendre tres àmbits: la formació instrumental i bàsica (per compensar els dèficits instructius i garantir aquell nucli cultural de referència), la formació per al món laboral (per actualitzar i perfeccionar els coneixements i habilitats professionals) i la formació per al lleure i l a cultura (per poder participar plenament en  la vida social i cultural). No només se n’ha fet un desplegament insuficient i maldestre, sinó que s’han desaprofitat les oportunitats que aquesta formació podia oferir als seus usuaris, i s’ha fet ben poca cosa per arribar a tenir una ciutadania conscient i ben formada, capaç de lluitar amb decisió contra les desigualtats i les injustícies, contra les manipulacions i les ensarronades, i a favor d’un món més de bon viure per a tothom.

Aquest és l’esperit i la lletra que podeu trobar en un llibre de publicació recent, La força del coneixement. Crònica de 40 anys de l’educació d’adults a les comarques gironines, de Mai Garcia Breton i Sebas Parra, escrit amb coneixement, rigor i passió…

Xavier Besalú, Mestre i pedagog. Membre del Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona.  

Font: https://diarieducacio.cat/la-forca-del-coneixement/

 

 

LA CURSA ABSURDA DE LA LLEI D'ESTRANGERIA

No coneixem la llei, no som advocades i no pretenem analitzar cadascuna de les casuístiques; però si aconseguim transmetre, encara que sigui una mica, algun dels bucles legals i de les incoherències socials amb les que t’enfrontes quan intentes renovar la residència de ciutadana no comunitària a l'Estat espanyol ja haurem socialitzat l'enorme dolor que causa aquest sistema jurídic excloent.

Si ets una persona estrangera i has de renovar el teu permís de residència, prepara’t per una gimcana de documents i coneixements. Hauràs de saber tant de dret com del que et diuen que has de saber d'aquest "país nostre" que ara habites i que ja t'has fet teu. També necessitaràs paciència i una bona xarxa de suport, perquè la desesperació, la ràbia i la impotència apareixeran sense que les cridis.

 

Qualsevol persona amb un raonament mitjà podria entendre que una persona que porta vivint diversos anys en un país i que s'ha implicat en diferents àmbits de la vida tant social com privada com laboral no necessita gaire cosa més per demostrar que hi té arrelament. Doncs no, no és així. La Llei d'estrangeria complica l'arrelament, la implicació, i la vida quotidiana de les persones migrades. Arriba fins i tot a l'absurd d'establir que per demanar l'arrelament no pots tenir un contracte indefinit, sinó un pre contracte (o oferta de treball) condicionat a l'acceptació de l'arrelament per part de l'administració. En un cas tant complicat, però real i habitual, com que una persona migrant tingui residència per un matrimoni, i es trenqui aquesta relació, resulta que la Llei d'Estrangeria t’obliga a ser acomiadada fins que l’administració accepti o no, de nou, la teva residència si considera que estàs arrelada.  

Documents, justificacions, precarietat forçada i angoixa garantida per tornar a demostrar que segueixes habitant "adequadament" aquest territori. 

 

La llei estableix diferents tipus de vies d'obtenció de residència que en funció de la teva situació personal hauràs de decidir, triar o renunciar per quina et convé. Si la teva situació canvia al llarg de la residència aprovada, quan hagis de renovar, la nova sol·licitud s’haurà d’adaptar a aquest nova situació. Pot semblar lògic que la sol·licitud i la residència vagin vinculades a la situació real d'una persona migrant, però no ho és tant quan ni el sistema és un sistema garantista ni busca maximitzar les opcions i les seguretats de les persones. L'única garantia són els CIE's, les deportacions o passar pel tub; però al final, com saps per quin tub has de passar? Hauràs de contractar un advocat aquí i, molt probablement, si necessites alguna mena de document del teu país d'origen, contractar un altre allà amb un poder notarial teu perquè et faci tots els tràmits que necessites. Tot molt fàcil, econòmic i pensat per posar les coses senzilles a qui viu, treballa, estima, cotitza i habita en aquest "nostre" estat.  

Una de les vies d'aconseguir residència és la de tenir una relació de matrimoni o equiparable amb alguna persona que ja resideix a l’Estat. Sembla que per aquest "nostre" estat i per a la Llei d'estrangeria, el sagrat vincle del matrimoni i el santíssim nucli familiar, sí que és respectable i intocable. Davant la complicació de les renovacions per arrelament i la "facilitat" que suposa una renovació per vincle matrimonial, no és estrany entendre perquè moltes dones estrangeres mantenen relacions afectives amb individus que les maltracten i n’abusen. Hi ha, però, un «rentat de cara» que ofereix la pròpia llei: si hi ha un reconeixement legal de víctima de violència masclista es pot mantenir la residència. Que bé! Han pensat en posar solució a situacions insostenibles....però....realment, quantes dones són reconegudes legalment com a víctimes de violència masclista? No és un camí fàcil. Són pedres al llarg d’un camí ple de dolor i solitud. Més encara quan a sobre pesa l'amenaça de l’ expulsió i la vulnerabilitat que aquesta genera. 

 

La conclusió a la que ens veiem abocades és que només passant per tots els prototips i xantatges administratius establerts de compliment dels estatus prefixats es pot sortir d'aquesta gimcana absurda i angoixant. Només si compleixes els prototips establerts del "bon immigrant" et deixaran o, millor dit, t'atorgaran la gràcia divina de quedar-te. 

Aquesta llei, com moltes d’altres, està dissenyada per dificultar la vida a les persones més vulnerables de la societat. Per mantenir un ordre que en realitat és un caos. Per diferenciar entre ciutadanes de primera i de segona. Entre legals, irregulars, indocumentats i il·legals. No afavoreix ni la igualtat ni l’equitat. No respecta les persones i fomenta el racisme, la xenofòbia, la marginació, l’exclusió i la misèria. És una llei dissenyada des d’un país del primer món per mantenir el seu estatus. Una llei classista i elitista que perpetua i està al servei del sistema capitalista; posant el capital per davant de les persones.  

No ens agraden les fronteres, les nacionalitats administratives i la injustícia social que el sistema capitalista alimenta i necessita. No ens agrada que els Estats no valorin a les persones i que no vetllin pel seu benestar. No ens agrada que unes explotin a les altres, que se n’aprofitin de la necessitat aliena i que s’hagi de viure amb angoixa i por. I no ens agrada ni aquesta Llei d'Estrangeria, ni el dolor que provoca, ni les absurdes situacions que genera, ni les dependències i precarietats a les que obliga, ni les gimcanes administratives que exigeix ni tots els costos econòmics que comporta.  

El que sí volem i ens agrada és que la vida valgui el mateix sigui on sigui que neixis o visquis.

 

Mª Àngels Esteban, Camila Pallavicino i Cristian Cortes

La Guerrilla Comunicacional 

LA MUJER DEL CÉSAR

Realmente vivimos tiempos extraños. Tiempos que la mayoría de nosotros hubiésemos imaginado vivir, con momentos que parecen sacados de las mejores películas (de todos los géneros, desde las de terror a las de ciencia-ficción, pasando por las cómicas). Cada día, levantarse, ir a trabajar (si se puede), escuchar-ver-leer las noticias,… se ha convertido en un deporte de aventura, por no decir de riesgo. De riesgo sobre todo para la salud mental.

Estos tiempos raros y nuevos llegan llenos de desconcierto, de contrariedades y en muchas ocasiones de desesperanza. Gestionarlos no es cosa fácil para nadie, y seguramente menos para los gobernantes, que además de administrar sus propios miedos han de procurar ofrecer situaciones que mitiguen los de la población. Pero ello no es motivo para obsequiarnos con momentos en los que la inteligencia y la dignidad personal y colectiva se ven seriamente afectadas.

Acaso sea la ingenuidad la que me lleva a preguntarme cosas, algunas chocantes y otras que parece ser que no les damos importancia, quizás porque, desgraciadamente, ya hemos aprendido a normalizar casi todo. Como ejemplos de dudas se me ocurren:

 

• Tenemos un rey emérito (según el diccionario, “emérito”: Persona que se ha retirado de un empleo o cargo y continúa ejerciendo o disfruta algún premio o compensación como reconocimiento por sus méritos) demostrado mujeriego, acusado de fraude multimillonario en beneficio personal, por lo que todos los millones de euros que se quedó él no han ido a parar a los ciudadanos ¿Cómo puede ser que los representantes del pueblo en el congreso ni siquiera se pongan de acuerdo para pedir investigarlo? Y lo que es peor, cuando un rey, como jefe de estado, parecería ser ejemplo de comportamiento ¿cómo puede ser que ante tal atropello despilfarrador aún queden tantos habitantes de este país monárquicos?

  

  
  

• En los días que vivimos, en los que “por la lucha contra la pandemia” han conseguido filtrarnos el miedo y la responsabilidad a gran parte de nosotros en forma de mascarillas perpetuas, no ver a familia ni amigos si somos más de 6, no salir del pueblo donde vives, ni de tu casa por la noche, no ir al bar ni al restaurante porque los cerraron,….¿cómo se organiza una cena-fiesta con 150 personas, en sus mesitas redondas tan cucas, si de distancia y recogimiento va la cosa? Una cena organizada por personas ultraconservadoras, envenenadoras mediáticas y sublimes representantes del capitalismo más feroz. Una cena suntuosa, que mientras transcurría entre derroche y pompa, afuera se seguían deshauciando familias a quienes la precariedad les ganó la partida. En mi pueblo siguen muchas personas rellenando garrafas de agua en las fuentes públicas porque ya no les llega a sus casas; las colas para pedir alimentos se alargan cada día porque las medidas antipandemia (que dictan los que están sentados cenando dentro) han transformado muchas precariedades en miseria; miles de trabajadoras ya no lo son, han perdido sus trabajos y no llegan nunca las ayudas prometidas… Ahí está esa cena a la que asisten la flor y nata de las cúpulas dirigentes del país, incluyendo entre otros muchos al ministro de sanidad. Sí, ese mismo que acababa de salir en la tele dándonos todas las instrucciones anteriores, apelando a la sensatez y a la colaboración ciudadanas. Igual es porque en estas altas esferas, cuando organiza lo más reaccionario y rancio del país y asisten a dar beneplácito con su presencia quienes se autodefinen progresistas y de izquierdas, en realidad es donde decide el capital, y a ése no hay virus que le desgaste.

  
   

• Y seguimos con las dichosas medidas (aunque aceptadas y aplicadas como buenos y juiciosos conciudadanos). Llevamos obligatoriamente mascarilla, tenemos ya la cara con granos perennes; las barbillas que les salen hasta pelos a las señoras; una visión borrosa constante por las gafas empañadas que ya nos hace pensar que vivimos en Londres, siempre con niebla; las orejas transformándonos en elfos dependiendo de la goma que nos toque,….pero no pasa nada, todo sea por la causa. ¿Y cómo puede ser que el presidente del gobierno, que acababa de salir también en la tele a recordárnoslo, con su boca reglamentariamente tapada, se vaya con su señora a ver al Papa de Roma y se reciban mutuamente con el morro al aire, sin mascarillas ni distancias? Aparte de la envidia del momento, porque ya ni nos acordamos cómo es hablar con otro sin que te rebote la voz, me preguntaba si el Papa tiene algún trato divino (o aéreo) de no-agresión con el virus. De lo contrario, hay que tener cuajo como presidente para volver a la tele al cabo de unas horas a seguir pidiéndonos mascarillas y distancias.

  
  
  

• Otro de nuestros representantes televisivos, el sanitario Dr. Fernando Simón, también nos ofrece momentos estelares y alguna duda. Un personaje desconocido hasta ahora por la mayoría de nosotros, y que ya lo hemos incorporado a nuestras vidas como un referente más para nuestras conductas. Comedido, moderado y atento nos ilustra constantemente sobre el panorama pandémico, conminándonos a la prudencia y buenas praxis. Y en una entrevista, a la pregunta de “a quién tiene más miedo, si a las enfermedades o a las enfermeras infecciosas”, se revela como un auténtico fracaso como hombre, como médico y como cargo público. Lo tuvo en bandeja para dejar en evidencia a los entrevistadores, a quienes personalmente creo que habría que recordarles algunas cosillas sobre el humor y los juegos de palabras, y aprovechando que son jóvenes, aún tienen tiempo de aprender a ser personas dignas. Pero no, el doctor Simón cayó en la trampa fácil y entró en el juego machista, obsceno y jocoso sin despeinarse. ¿Con qué cara miro yo (mujer y enfermera orgullosa de mi oficio y de mi género) a este individuo al día siguiente en la tele repartiendo sensatez y consejos a partes iguales?

  
   

Solo son unos cuantos momentos recogidos al vuelo, porque son muchos, muchísimos los que van apareciendo cada día en este país.

Nos piden que colaboremos hasta el infinito y más allá en cualquiera de las decisiones tomadas por los políticos y técnicos varios, a menudo confusas y a veces contradictorias. El desconcierto que originan en ocasiones deja paso al bochorno, porque “lo que dicen” y “lo que hacen” no solo no concuerda, sino que están en las antípodas de la coherencia. La hipocresía y el doblez repetido no ayudan a conseguir confianza. Y es que siempre nos han dicho que “la mujer del César no solo deber ser honrada, sino también parecerlo”

Quizás deberíamos reflexionar más cuando conocemos detalles como todos los anteriores, husmear un poco entre las posibles razones que los acompañan. Igual descubrimos despropósitos encubiertos, que con un poco de suerte van haciendo que reconsideremos cómo pensamos, cómo actuamos, de qué nos reímos, a quién votamos,…. Nosotros seguiremos colaborando como individuos y como sociedad en todo aquello que se nos solicita, aun sabiendo el alto coste que conlleva en ocasiones, pero por responsabilidad colectiva. Y con la tranquilidad de sentirnos una buena esposa del César.

 

Pilar Parra

La Guerrilla Comunicacional

 

 

 

ENTRE ESCUCHAR Y OíR

 

Pisar el freno y relentizar las idas y venidas apresuradas de nuestro día a día para poder contemplar y analizar en silencio lo que nos rodea es una tarea imprescindible para una misma. Pero preocupada caminando entre los vocablos escucharnos y oirnos pienso cuántas veces hemos callado a quien intentaba explicarnos algo interrumpiéndola con nuestra opinión sobre ese mismo tema, acallando así sus palabras. Hay males contagiosos entre los humanos que nos distancian cada vez más, y uno de ellos es el no saber escuchar, porque en la gran mayoría de las ocasiones solo mantenemos la actitud de oir.

Encapsularnos en nosotros mismos no es una actitud que ayude a avanzar en la batalla para trabajar por los cambios sociales, cambios que se hacen cada día más urgentes y necesarios. Encapsular ha pasado a formar parte de mi vocabulario diario porque es la similitud que encuentro entre el comportamiento de la gran mayoría de la gente y dicha palabra. Según el diccionario de la R.A.E. significa meter en cápsula o cápsulas, y cápsula, en sus diferentes acepciones, siempre está relacionada con envoltura, cubierta o membrana. Encapsular equivaldría a una acción de protejer o de protejerse de algo externo. Y así es como observo el comportamiento actual del ser humano: protegerse individualmente ante cualquier factor externo que vaya a dañarle, tanto fisica como psíquicamente. De todo ello deduzco que la actitud de encapsularnos aumenta la falta de capacidad en saber escuchar.

Y para rematar el asunto, hemos tropezado con un virus amenazador para el ser humano que según dicen los expertos la mejor manera de combatirlo es mediante el aislamiento y el distanciamiento, para así evitar su contagio y propagación. Pienso que este virus no ha llegado en el mejor momento para nosotros, en un tiempo donde se manifiesta de manera evidente nuestra incapacidad de relacionarnos, fuera de las fiestas y encuentros familiares, un tiempo por tanto mucho más difícil para poder analizar y cuestionarnos colectivamente, socialmente, el porqué y el qué hacer con nuestras vidas.

Eso sí, hay que reconocer que el virus ha ayudado a evidenciar la vulnerabilidad del sistema capitalista que nos ha hecho creer en una sociedad intocable y perfecta, en el horizonte del final de la historia, y aquel que aun no se ha percatado creo que no solo no sabe escuchar sino que además está totalmente ciego. Pues hace ya tiempo que somos marionetas manejadas por el capital, con una obediencia absoluta a todo aquello que nos amenaza con perder un bienestar fantasmagórico que nos hace creer ser dueños de mucho por el simple hecho de tener un trabajo, aunque sea precario, y llegar a final de mes, aunque sea tirando de la targeta de crédito, y de poder pensar que siempre hay quien se encuentra en una situación peor que la de uno mismo.

Es sorprendente si analizamos la situación en la que muchos de nosotros nos hemos visto obligados a dejar de trabajar para pasar a formar parte de los llamados ERTOs, un periodo de precariedad económica al que se han visto afectadas tantas familias. Todos sabemos que mientras el gobierno ha otorgado ayudas económicas a las empresas durante este periodo nosotros hemos sido obligados a dejar nuestros trabajos y las empresas han dejado de pagar las cuotas a la seguridad social en un 100% inicialmente, pero en cambio los trabajadores han visto reducido su salario habitual en un 30%. En este mismo momento el gobierno tenía que haber ampliado las medidas de ayuda: primero para garantizar el 100% de los salarios y en segundo lugar exhonerando de los pagos de los recibos de luz, agua, gas, teléfono, etc. Y ¿por qué no se lo han planteado? Será porque las empresas encargadas de suministrarnos estos servicios básicos son privadas y muy influyentes, o bién será porque los políticos pensantes no pagan dichos servicios básicos, como me decían de pequeña "cuando te pongas en el lugar de la otra persona serás capáz de entederla". Entonces quizás en este momento podríamos pensar que si estos servicios básicos hubieran sido públicos y no privados, es decir gestionados directamente por el Estado habría sido más fácil todo. Por eso, ahora, podríamos estar de acuerdo con aquellos que pensábamos que eran unos locos cuando pedían a voces que estos servicios esenciales para una vida digna fueran públicos y no privados.

A la llegada del otoño, precioso por sus colores y sus formas, de nuevo el virus incontrolable está presente, y después de una tregua durante los meses de verano se ha dispuesto a atacar de nuevo, tal y como nos los adviertieron los expertos en su día. Entonces si ya lo preveian, ¿por qué no se ha mejorado en las carencias sanitarias que experimentaron en la primera fase del virus? Si comparamos, en nuestros trabajos cuando surge un problema de gestión de cualquier tipo en seguida se nos exige una solución para corregir y prevenir futuros problemas. Claramente nuestros gobernantes no se han tomado el trabajo en serio y no han sabido hacer los deberes que les correspondían.

La sanidad pública tiene que ser una garantía universal, por y para toda la población, no nos dejemos comprar a cualquier precio, nos están vendiendo la moto con los anuncios publicitarios de la compañías privadas de servicios médicos que se anuncian cada vez más en las diferentes cadenas televisivas, haciéndonos creer que son ellos los que velarán por nuestra salud y la de los nuestros. Tengamos presente que aunque contratemos este tipo de servicios médicos a una compañía privada esta será aun más precaria que la pública, porque ante una enfermedad larga que comporte un tratamiento prolongado, seguramente este estará limitado en el tiempo y te dejarán abandonado o precariamente atendido llegado el momento. Por eso nuestra lucha está en defender una sanidad pública, universal y que garantice una sociedad saludable.

Escucharnos. Escuchar. Para pensar con más criterio y luchar con más argumentos por el mundo que soñamos.

 

Lola López

La Guerrilla Comunicacional 

 

 

 

JUVENTUD, DIVINO TESORO

 

Después de la liberación mental que supuso el verano y el buen tiempo, la vuelta a la escuela en septiembre sembró el pánico entre la población y, he de reconocerlo, yo misma no me libré de ese sentimiento. Después de casi un año sin pisar las clases y con un bebé de seis meses en casa, trabajar en plena pandemia se me hacía un mundo.

Mucho se ha hablado del comportamiento irresponsable de los adolescentes ante el coronavirus, y por eso, el retorno a las aulas parecía que iba a ser la causa de todos los males. Y reconozcámoslo, estamos mal, los datos así nos lo indican. Los casos positivos se acumulan y la Sanidad Pública está de nuevo al borde del colapso. En mi colegio han confinado una clase esta semana. Había un positivo y han tenido que irse todos a casa a esperar (y esperar, y esperar…) la PCR dichosa. Pero ¿es el retorno a las aulas la causa de este repunte? Yo lo dudo mucho, en la mayoría de aulas confinadas hay un positivo que se ha contagiado en el entorno familiar, y los demás vuelven a clase después del resultado negativo de la prueba y el período establecido de confinamiento. Habría que ver cómo se ha contagiado ese familiar.

Evidentemente, el comportamiento de los adolescentes no es perfecto. Pero ¿qué harías vosotros a su edad si os dijeran que no podéis quedar con vuestros amigos, ni tocarlos, ni besaros con ese chico o esa chica que tanto os gusta? Se ha acabado el cine, el botellón, la discoteca, los “rollos”, las fiestas de pijama... Les estamos pidiendo mucho y ellos están dando todo lo que pueden. 

 

Adolescentes con mascarillas. Foto de La Vanguardia (https://www.lavanguardia.com/vivo/mamas-y-papas/20200712/482231466456/adolescentes-verano-coronavirus.html)

 

En la escuela los profesores debemos ir recordando cada día que estamos en una situación complicada y que ellos tienen una gran responsabilidad. A veces nos enfadamos y les gritamos y ellos asienten sin rechistar y, la mayoría, lo comprenden y tratan de adaptarse. ¿Y los adultos qué hacen? Los adultos se quejan, protestan, amenazan y se saltan con frecuencia las indicaciones de los expertos. Mascarillas por debajo de la nariz, manos en la verdura y la fruta del mercado, reuniones de amigos y familiares, y fines de semana en la segunda residencia.

Yo no soy epidemióloga, no es cosa mía decidir qué medidas son justas y qué medidas no lo son. No entiendo nada de lo que nos está pasando, me molesta, me cabrea y me entristece. A los que sí empiezo a conocer son a los adolescentes, con sus luces y con sus sombras, y en estos días he de decir que les daría un aplauso. Lamentablemente, no solo no lo van a recibir sino que seguiremos culpándolos de todo desde la terraza del bar del pueblo al que hemos ido a pasar el fin de semana con unos amigos, sin mascarilla, sin distancia y sin demasiada conciencia.

Clara Castrillo

La Guerrilla Comunicacional

 

GRANADA, EL REINO DE OSHUN

 

Si, como dice la religión Yoruba procedente de Africa y muy arraigada en Cuba, Oshun es la diosa del amor y de las aguas (ríos, fuentes y lagos), la provincia de Granada es su reino.

Granada es como una inmensa esponja que absorve el agua y que luego se exprime vertiéndola por cada uno de sus poros. Así brotan de sus montañas ríos, manantiales y aguas termales que nos hablan de sus orígenes volcánicos. En una época en la que cada vez es más incuestionable que el agua es un bien común, escaso e imprescindible para la vida en el planeta, se hace más evidente la riqueza natural que tiene esta tierra. Pero, lamentablemente, falta conciencia y voluntad política para preservar ese enorme potencial líquido.

Todo el mundo conoce el agua mineral de Lanjarón, el pueblo situado al pie de Sierra Nevada, en la parte occidental de la Alpujarra, a 45 kilómetros de la capital granadina y muy cerca de la costa. Lanjarón es famoso por su agua embotellada, pero también por su Balneario, cuyos orígenes se remontan a 1770. Aunque fueron los árabes los primeros en descubrir las propiedades medicinales de sus manantiales.

Pero son muchas las aguas termales y los manantiales de aguas purísimas y aptas para el consumo humano que existen en tierras granadinas.

Un buen ejemplo es la Sierra de la Alfaguara, situada a escasos kilómetros de la capital, tristemente célebre por ser el lugar donde fue asesinado Federico García Lorca y otras más de dos mil personas. Debe su nombre a los árabes que encauzaron el agua de uno de sus mayores manantiales para abastecer la Alhambra y el Albaycín: La Fuente Grande o Aynadamar (La Fuente de las Lágrimas). Alfaguara significa “manantial abundante”. Otra fuente, El Morquil, situada muy cerca de La Fuente Grande, es muy apreciada por la pureza de su agua y son muchos los granadinos que acuden hasta allí para abastecerse. Sólo en esta Sierra de la Alfaguara hay infinidad de manantiales. Además de los ya mencionados: La Fuente Fría, La Fuente Chica, El Cañaveral, La Fuente de Nívar, La Fuente de los Potros, La Fuente de las Minas, Majalijar...

 

La fuente de las lágrimas, Alfacar, Sierra de la Alfaguara

En cuanto a las aguas termales, hay más de 70 en toda la provincia. Después del Balneario de Lanjarón quizá el segundo más conocido sea el de Alhama de Granada.

Pero, sin duda, las aguas termales menos conocidas, más abondonadas y, probablemente, de las mejores de Andalucía, son las Termas de Santa Fe, el pueblo donde los Reyes “caóticos” establecieron el cerco de Granada durante la conquista (mal llamada reconquista). Santa Fe es famoso por sus exquisitos Piononos, unos dulces de inspiración árabe que se elaboran en la centeraria pastelería La Isla. Está situado a escasos kilómetros de la capital, bañado por el río Genil, en mitad de la fértil Vega de Granada, aunque lo de fértil... cada vez menos. Poco queda ya de una vega agobida por el crecimiento de las poblaciones del área metropolitana.

Los santaferinos han bautizado a las termas con el nombre de Aguas Calientes. Yo nací en este pueblo y, aunque sólo pasé allí los cinco primeros años de mi vida, recuerdo, muy vagamente, haber odído hablar a mi padre de “las madres del agua”. Supongo que se refería a las termas. Situadas en la zona denominada Dehesas de Santa Fe, entre olivares, en las afueras del pueblo, sus aguas alcanzan los 40 grados de temperatura y son ricas en calcio, magnesio y sulfatos, por lo que son beneficiosas para tratar problemas inflamatorios, reumáticos, degenerativos del aparato locomotor y afecciones en la piel. Su caudal es increíble y desemboca en una gran poza de unos 15 metros de diámetro y un metro de profundidad, que va desaguando en otras siete situadas escalonadamente.

Poceta principal de las Termas de Santa Fe

Pero la codicia y la estupidez humana no tienen límites. En el Norte de Europa, una riqueza natural de esas características, beneficiosa para la salud, estaría cuidada y puesta a disposición de los ciudadanos. Sin embargo, en 2003, en este Sur nuestro, una empresa privada de Galicia, la inmobiliaria Fadesa, compró el terreno para construir una macrourbanización privada. No quedó ahí la cosa, sino que, para impedir en acceso de los bañistas, tapó las pozas con tierra. El tiro le salió por la culata porque la Naturaleza se vengó, el agua volvió a brotar y las pozas volvieron a llenarse. Posteriormente, la quiebra de la empresa coruñesa paralizó el proyecto, afortunadamente. Pero el peligro no ha desaparecido. Los terrenos siguen en manos de bancos y especuladores que han cortado y cercado los accesos a las pozas. El grupo municipal de IU lleva años batallando para que se ponga en marcha un plan de recuperación pública de la zona. Además, se ha creado una plataforma de jóvenes que reivindica también el uso público de las termas y la Universidad de Granada lleva a cabo un proyecto de investigación sobre las características de las aguas.

Hace cinco años visité la zona por primera vez. Me había roto el menisco y quise darme un baño en aquellas aguas para comprobar si eran “tan milagrosas” como contaban. La primera impresión fue lamentable. Después de un periplo por carriles intransitables, sin señalización alguna, el panorama que encontramos en los alrededores de las pozas era desolador, lleno de basura por todas partes. El lugar se había convertido en el asentamiento de personas que viven allí en caravanas. En 2019, incluso se cometío un asesinato en medio de una reyerta entre dos hombres.

No obstante, en aquella ocasión me dí un gran baño en la poceta principal. Fue una sensación increíble. Dejé que el gran caño de agua que llena la poceta me masajeara la espalda. Salí como nueva, pero con un amargo sabor de boca, no por el azufre del agua, sino por el desperdicio de esa riqueza natural.

 

Ketty Castillo Pacheco

 

SOBRE "OKUPES" I TAL...

 

Als darrers mesos, sobretot els que abasten la temporada d'estiu, s'ha posat en evidència quin és el problema que més amoïna a la majoria de la ciutadania. No és la pandèmia, no és la duríssima crisi econòmica derivada d'aquesta i de les nefastes polítiques de treball, desenvolupament, investigació i recursos. No, el problema que més preocupa a la gent és la por a que la seva llar sigui "okupada", por creada, com veurem més endavant, per treure'n profit econòmic i per criminalitzar un moviment nascut per criticar les polítiques d'habitatge des de fa uns quants anys. Però anem pas a pas. Què és realment l'Okupació?

 

És el nom amb què es coneix l'acció d'apropiar-se d'un edifici o lloc abandonat amb la intenció d'utilitzar-lo com a habitatge o lloc de reunió, donant a aquest fet a més un caràcter públic i reivindicatiu. La paraula s'aplica a vegades al mateix edifici, una vegada okupat, i a les persones que l'utilitzen se'ls sol conèixer com a okupes.

Els mitjans de comunicació han popularitzat l'expressió Moviment okupa, que no sempre és acceptada pels seus protagonistes. Moltes afirmen contundentment que no hi ha tal moviment, sinó una multiplicitat de processos d'okupació no necessàriament relacionats. D'acord amb aquesta idea, es sol preferir el plural moviment d'okupacions, i encara més moviment dels centres socials, considerant que és el centre social el que dóna substantivitat política al moviment.

Okupa i els seus derivats procedeix, òbviament, de la paraula ocupació. L'ocupació d'habitatges abandonats ha existit sempre, i a Catalunya aquest fet va créixer considerablement durant els anys 1960 i 70, com a forma de donar sortida a la gran demanda generada per l'afluència de població del camp a les ciutats.

 

 
Els okupes apareixen a Europa a la dècada del 1960, especialment a Berlín i Amsterdam. En aquesta darrera ciutat, el moviment va tenir gran força política, els enfrontaments violents amb la policia eren habituals i va aconseguir que l'ocupació fos legal fins al 2010. Als anys 1970 comença a la Gran Bretanya, on són coneguts com squatters. A l'Estat espanyol arriba més tard i arrelà primerament País Basc amb més força, sota el nom de gaztetxes. Darrere de diversos titubejos amb la denominació (perquè no existia en català cap paraula per a anomenar l'ocupació d'habitatges i locals), adopten el nom d'okupes, escrit amb una k contracultural i punk. Per als okupes, la diferència entre ocupar i okupar resideix en el caràcter polític d'aquesta última acció, en la que la presa d'un edifici abandonat no és només una finalitat sinó també un mitjà per a denunciar les dificultats d'accés a un habitatge. 

 

Hi ha diversos motius pels quals se sol realitzar una okupació. En alguns casos es tracta de famílies, grups de persones o individus que busquen un lloc on poder viure i no poden o no volen pagar un lloguer ni una hipoteca. Es tracta d'un moviment social que reivindica el dret a un habitatge digne. Hi ha nombrosos casos d'okupacions promogudes per gent que busca crear alternatives culturals i associatives en els barris en què viuen, a través dels anomenats centres socials okupats. La seva finalitat és crear espais autogestionats des d'on poder crear activitats lliures de pressions econòmiques i polítiques. S'organitzen assembleàriament per a evitar la creació de líders i solen estar vinculats ideològicament a l'anarquisme o a alguna tendència d'esquerra revolucionària.

 

 
A partir d'aqui, cal començar a diferenciar entre una okupació, que es sempre en immobles abandonats o propietat d'entitats bancàries i fons voltors, i el que darrerament, sota una campanya de confusió i amb finalitats de caràcter econòmic i fins i tot autoritaries, anomenen els mitjans de comunicació com okupació il.legal d'habitatges, el que legalment es coneix com a usurpació de habitatge. I aquí rau la diferència i "la madre del cordero". Els mitjans de comunicació, seguint directrius que a poc a poc anirem descobrint, fan un paquet comú i no diferencien entre l'okupació o usurpació (com dèiem, amb caire habitacional i de creació d'espais de servei públic) i violació de domicili (allanamiento de morada) (tipificat com a delicte, ja que s'ocupen cases i espais amb propietari i que tenen, contràriament al que es diu, eines per fer efectiva l'execució del desnonament de manera automàtica).

Seguint amb aquesta tàctica de confusió, s'ha fet majoritària la demanda d'un enduriment de les lleis per, sobretot, accelerar els desnonaments (proposta de llei presentada per PP i C's el juliol passat). Del que no semblem ser conscients és que aquesta llei afectarà també a les famílies que no puguin pagar lloguers o hipoteques. I aquesta és una de les trampes de tot aquest assumpte. 

 

I arribem al rovell de l'ou. Qui hi ha darrere aquesta campanya de criminalització de les okupacions (usurpació), posant-les al mateix calaix que les violacions de domicili (allanamiento de morada) (que aquest sí, acaben en mans de màfies que es dediquen a obrir pisos amb propietaris i vendre les claus).

Què ha passat amb aquesta campanya tan potent?? Doncs que ha crescut exponencialment la facturació de les empreses de seguretat. No us heu fixat que, desprès de cada programa o notícia sobre les mal anomenades okupacions, sempre, en els espais publicitaris, surten anuncis d'aquestes empreses de seguretat?. Quina és la tàctica utilitzada? Doncs infondre por a veïnes i poblacions senceres per, després, vendre tranquil·litat. I, a més, ara ja no els cal fer campanyes per telèfon o altres més tradicionals. Ara tenen un altaveu megaexpansiu: els mitjans de comunicació.

 

Tan evident és el creixement econòmic de les empreses de seguretat a Espanya que fins i tot diversos fons internacionals estan començant a interessar-se. El fons suec *EQT Value, per exemple, en tan sols dos dies s'ha fet amb el 85% de les accions de Idealista (web immobiliària) i ha adquirit el 2,7% de *Securitas, convertint-se en màxim accionista.

Com a exemple tenim a un dels majors conglomerats de comunicació existents en l'àmbit nacional: *Mediaset. Els seus canals de televisió han estat dels més conscienciosos en aquest bombardeig estival amb els okupes. I casualment els principals accionistes de *Mediaset són fons voltor, amb amplis interessos en el mercat immobiliari espanyol tal com hem comentat. 

 

L'altre gran grup de comunicació que opera en l'estat espanyol és Atresmedia, la situació del qual és similar. Grups com *The Windacre Partenariat, Invesoc Limited o BlackRock, que en formen part, tenen interessos en diversos fronts, entre ells l'immobiliari i la seguretat. Es pot confiar en la informació d'un mitjà de comunicació que pertany a fons d'inversió amb múltiples interessos? La resposta és senzilla: no. Però encara hi ha més...

 

 
La Corporació Financera Alba va realitzar l'abril de 2019 la seva major inversió de l'any, deixant-se 557 milions per a fer-se amb una important tallada del pastís de Securitas Direct. Que a què ve això? Perquè «Corporació Financera Alba» és el decorós nom que li ha posat la família March al seu hòlding empresarial. La família March és una de les més poderoses sagues que ha vist Espanya en l'últim segle. Les seves participacions empresarials legals estan valorades en més de 2.200 milions d'euros, i són presents en nombroses empreses de diferents sectors. Entre les més destacades estan: Naturgy (5,1%), BME (12%), Parcs Reunits (21%), Indra (10%), Acerinox (19%), Dominion (5%), Euskaltel (11%), Viscofan (13%) o Ebre Foods (14%). I tot aquest imperi es va originar gràcies a una sola «persona»: Francisco Franco.

 
A més de tenir com a accionista a una famosa família franquista, Securitas Direct també ha fet caixa en l'última dècada gràcies a una altra organització hereva directa del franquisme: el Partit Popular. A més de ser partícip actiu en la campanya de por actual, el PP va adjudicar a Securitas Direct més de 130.000 contractes durant l'any 2014. Tal com afirma Miguel Ángel Ménedez a ' Vozpópuli', "la crisi en la seguretat privada era un fet i en 2013 el Govern de Rajoy va acudir en ajuda d'un sector en el qual han estat relacionats des de la família Mayor Oreja fins a l'actual ministre de Defensa, Pedro *Morenés, en Destral Ibèrica, passant per altres antics ministres populars amb Aznar, com Arias Salgado o dirigents com Martín Villa...” 

TaChaaaaaaaan!!! 

 

 

Com podem veure, res és gratuït. I sempre acabem pagant les mateixes, les classes populars. I totes les irregularitats, mentides, negocis tèrvols acaben sempre concretant-se en allò que coneixem tan bé i contra el que seguirem lluitant fins al final: capitalisme en estat pur, és a dir, feixisme.

Per cert, aneu al tanto, no sigui que al anar a comprar el pà, us OKUPIN la casa..... si us passa això, truqueu a Tele 5 o a Antena 3. Segur que us faran un reportatge, això sí, de gratis, eh???

 

Carles Estríngana

La Guerrilla Comunicacional