lunes, 30 de noviembre de 2020

LA CURSA ABSURDA DE LA LLEI D'ESTRANGERIA


No coneixem la llei, no som advocades i no pretenem analitzar cadascuna de les casuístiques; però si aconseguim transmetre, encara que sigui una mica, algun dels bucles legals i de les incoherències socials amb les que t’enfrontes quan intentes renovar la residència de ciutadana no comunitària a l'Estat espanyol ja haurem socialitzat l'enorme dolor que causa aquest sistema jurídic excloent.

Si ets una persona estrangera i has de renovar el teu permís de residència, prepara’t per una gimcana de documents i coneixements. Hauràs de saber tant de dret com del que et diuen que has de saber d'aquest "país nostre" que ara habites i que ja t'has fet teu. També necessitaràs paciència i una bona xarxa de suport, perquè la desesperació, la ràbia i la impotència apareixeran sense que les cridis.

 

Qualsevol persona amb un raonament mitjà podria entendre que una persona que porta vivint diversos anys en un país i que s'ha implicat en diferents àmbits de la vida tant social com privada com laboral no necessita gaire cosa més per demostrar que hi té arrelament. Doncs no, no és així. La Llei d'estrangeria complica l'arrelament, la implicació, i la vida quotidiana de les persones migrades. Arriba fins i tot a l'absurd d'establir que per demanar l'arrelament no pots tenir un contracte indefinit, sinó un pre contracte (o oferta de treball) condicionat a l'acceptació de l'arrelament per part de l'administració. En un cas tant complicat, però real i habitual, com que una persona migrant tingui residència per un matrimoni, i es trenqui aquesta relació, resulta que la Llei d'Estrangeria t’obliga a ser acomiadada fins que l’administració accepti o no, de nou, la teva residència si considera que estàs arrelada.  

Documents, justificacions, precarietat forçada i angoixa garantida per tornar a demostrar que segueixes habitant "adequadament" aquest territori. 

 

La llei estableix diferents tipus de vies d'obtenció de residència que en funció de la teva situació personal hauràs de decidir, triar o renunciar per quina et convé. Si la teva situació canvia al llarg de la residència aprovada, quan hagis de renovar, la nova sol·licitud s’haurà d’adaptar a aquest nova situació. Pot semblar lògic que la sol·licitud i la residència vagin vinculades a la situació real d'una persona migrant, però no ho és tant quan ni el sistema és un sistema garantista ni busca maximitzar les opcions i les seguretats de les persones. L'única garantia són els CIE's, les deportacions o passar pel tub; però al final, com saps per quin tub has de passar? Hauràs de contractar un advocat aquí i, molt probablement, si necessites alguna mena de document del teu país d'origen, contractar un altre allà amb un poder notarial teu perquè et faci tots els tràmits que necessites. Tot molt fàcil, econòmic i pensat per posar les coses senzilles a qui viu, treballa, estima, cotitza i habita en aquest "nostre" estat.  

Una de les vies d'aconseguir residència és la de tenir una relació de matrimoni o equiparable amb alguna persona que ja resideix a l’Estat. Sembla que per aquest "nostre" estat i per a la Llei d'estrangeria, el sagrat vincle del matrimoni i el santíssim nucli familiar, sí que és respectable i intocable. Davant la complicació de les renovacions per arrelament i la "facilitat" que suposa una renovació per vincle matrimonial, no és estrany entendre perquè moltes dones estrangeres mantenen relacions afectives amb individus que les maltracten i n’abusen. Hi ha, però, un «rentat de cara» que ofereix la pròpia llei: si hi ha un reconeixement legal de víctima de violència masclista es pot mantenir la residència. Que bé! Han pensat en posar solució a situacions insostenibles....però....realment, quantes dones són reconegudes legalment com a víctimes de violència masclista? No és un camí fàcil. Són pedres al llarg d’un camí ple de dolor i solitud. Més encara quan a sobre pesa l'amenaça de l’ expulsió i la vulnerabilitat que aquesta genera. 

 

La conclusió a la que ens veiem abocades és que només passant per tots els prototips i xantatges administratius establerts de compliment dels estatus prefixats es pot sortir d'aquesta gimcana absurda i angoixant. Només si compleixes els prototips establerts del "bon immigrant" et deixaran o, millor dit, t'atorgaran la gràcia divina de quedar-te. 

Aquesta llei, com moltes d’altres, està dissenyada per dificultar la vida a les persones més vulnerables de la societat. Per mantenir un ordre que en realitat és un caos. Per diferenciar entre ciutadanes de primera i de segona. Entre legals, irregulars, indocumentats i il·legals. No afavoreix ni la igualtat ni l’equitat. No respecta les persones i fomenta el racisme, la xenofòbia, la marginació, l’exclusió i la misèria. És una llei dissenyada des d’un país del primer món per mantenir el seu estatus. Una llei classista i elitista que perpetua i està al servei del sistema capitalista; posant el capital per davant de les persones.  


No ens agraden les fronteres, les nacionalitats administratives i la injustícia social que el sistema capitalista alimenta i necessita. No ens agrada que els Estats no valorin a les persones i que no vetllin pel seu benestar. No ens agrada que unes explotin a les altres, que se n’aprofitin de la necessitat aliena i que s’hagi de viure amb angoixa i por. I no ens agrada ni aquesta Llei d'Estrangeria, ni el dolor que provoca, ni les absurdes situacions que genera, ni les dependències i precarietats a les que obliga, ni les gimcanes administratives que exigeix ni tots els costos econòmics que comporta.  

El que sí volem i ens agrada és que la vida valgui el mateix sigui on sigui que neixis o visquis.

 

Mª Àngels Esteban, Camila Pallavicino i Cristian Cortes

La Guerrilla Comunicacional 



No hay comentarios:

Publicar un comentario