GOVERN DE DONES

Només un 5% dels estats del mon estan governats per dones. Entre tots ells destaquen Nova Zelanda, Alemanya, Taiwan, Islàndia, Finlàndia, Noruega i Dinamarca perquè, segons els experts, han tingut algunes de les millors gestions davant la crisis del coronavirus.

Destaquen que les caps de govern son molt ràpides en les seves decisions, molt executives; que tenen una manera diferent de comunicar -transparents, clares i empàtiques- i que son altament creatives cercant alternatives i solucions. Apunten que els seus governs son més participatius i democràtics.

Fotos de les presidentes i primeres ministres

No soc analista política, però, d’entrada, s’agraeix que per fi es reconegui la vàlua de les dones. Dit això, em sorgeixen dubtes... doncs, no tots aquests països segueixen el mateix tipus de polítiques socials i econòmiques. De fet, un país com Alemanya, per exemple,  està governat pel bastió neoliberal europeu al que no li va tremolar el pols quan va imposar  retallades econòmiques als països europeus que més van patir la crisi del 2008 i que hores d’ara arrossegàvem fins l’arribada de la crisi de la COVID19.

Una frase com «les dones estan més dotades per gestionar situacions de crisis» em genera múltiples contradiccions. 

Per una banda «oblida» que no totes les dones governen amb una mateixa ideologia política-econòmica-social i crec que aquest matís marca el fet de com es gestionen, per exemple, la immigració, l’atur, l’atenció a la diversitat, l’ensenyament i la sanitat. Tots ells elements que determinen el nivell de benestar de la societat. Sincerament, crec que el tipus de polítiques que s’apliquen son les que permeten analitzar l’equilibri i la cohesió social, i no pas si és o no una dona la persona encarregada del poder executiu del govern d'un estat.

Els estereotips de gènere i les seves conseqüències

Per una altra banda, posant aquest paraigües que aixopluga a les dones governants s’està estereotipant una manera de fer «femenina» que poc te de biològic i molt de construcció social. M’explico: la construcció social del gènere porta associada una sèrie d’estereotips que es reforcen més o menys en funció del gènere (binari) que s’assigna al néixer amb uns genitals femenins o masculins. Sóc del parer que el gènere com a construcció social hauria de desaparèixer perquè no trobo cap sentit  perpetuar uns estereotips construïts en base a una diferenciació de rols. Per suposat, el binarisme, és quelcom inexacte i dolorós per moltes persones que no se senten identificades amb cap dels dos generes i per d’altres que no tenen característiques sexuals clarament identificables. Es perpetuen, doncs, uns estereotips que l’únic que provoquen és dolor, desigualtat i desequilibri. 

Per acabar, no dubto que per arribar a governar un país s’han de tenir una sèrie de característiques -un caràcter, un temperament i segurament poca dosi d’escrúpols- que et permetin superar a qualsevol dels rivals polítics que et trobis pel camí, majoritàriament homes. Tampoc dubto que elles han hagut de lluitar fort en un mon reservat al gènere masculí i demostrar, molt més que els seus companys homes (a qui se’ls «perdona» que no siguin tant bons gestors de les crisis), que estaven a l’alçada. 

Me n’alegro molt que comenci a haver referents públics de dones governants, és una gran notícia per a les nenes; però no m’agradaria que el patriarcat s’apropiés aquest mèrit per tal de poder argumentar que tothom te les mateixes oportunitats. 

No m’agradaria tampoc que s’instal·lés el discurs de que sinó hi ha més dones ocupant alts càrrecs és perquè no son prou bones per ocupar-los; perquè la realitat no és així.

La realitat és que les dones ho tenim més difícil a nivell social i polític i que les dobles i triples jornades ens afecten només a nosaltres, que el sexisme i la pressió mediàtica és crua i s’acarnissa amb les dones públiques i que, segurament, per arribar a altes quotes de poder aquestes dones han hagut de reproduir rols hegemònics masculins. I això, reproduir aquests rols hegemònics masculins, podria ser un dels majors èxits dels patriarcat.

Mª Àngels Esteban

La Guerrilla Comunicacional