Reflexions i preocupacions davant la jugada per desviar l'atenció sobre l'arrel d'un problema sistèmic.
El passat 27 de setembre es va convocar la primera vaga pel canvi climàtic. Al voltant d’aquesta convocatòria m’han aparegut un sèrie de qüestions i dubtes que volia compartir. Dic, per endavant, que no aportaré ni conclusions ni solucions; no les tinc. Simplement vull explicar algunes inquietuds respecte a una manera d'enfocar el problema que em preocupa i m'indigna.
Fa uns quants anys que des de l’ecologisme s’alerta sobre el canvi climàtic i les conseqüències que aquest pot tenir en el nostre dia a dia. També des de moviments indígenes ens han parlat de com els canvis destrueixen l'ecosistema i afectaven la seva vida. Científics que publicaven sobre les causes i conseqüències de la sobre explotació dels recursos naturals també n'han alertat. Però d’un temps ençà han aparegut campanyes encapçalades per veus joves reclamant responsabilitats a les generacions adultes i als dirigents i governants sobre les seves decisions, i com aquestes afecten al futur de les noves generacions amb l’ús i abús dels recursos.
Aquesta irrupció ha tingut un gran ressò mediàtic i sembla que ha posat oficialment en marxa el rellotge del compte enrere de la vida a la terra tal i com la coneixem. Però el rellotge fa temps que estava en funcionament i la creixent deriva productiva i industrial hi té molt a veure. L’explotació actual del planeta no s'explica sense el sistema capitalista. La necessitat de produir cada cop més i més barat per aconseguir més beneficis provoca una explotació dels recursos naturals acompanyada d'una explotació laboral i d'un menyspreu als Drets Humans desoladores.
No és cap misteri que els recursos són limitats, però el sistema capitalista no te cap interès pel futur, vol un present amb beneficis i en mans d’unes quantes persones; la resta i el planeta sencer estan a la seva disposició per generar “riquesa”. Una riquesa que dins dels seus càlculs finals obvia el preu que s’ha de pagar socialment i ecològicament parlant. La petjada ecològica no es contempla en el balanç d’inversió, costos i beneficis; o si més no, no amb l'impacte real. El resultat és una degradació progressiva del medi ambient i de la vida de la major part de les persones que som les que comptem amb menys recursos -de tota mena- per fer front a les adversitats.
Lamentablement estem massa acostumades als mecanismes de comunicació i manipulació del sistema capitalista. La publicitat i els mass media s’han encarregat de difondre la idea que llibertat era essencialment llibertat de mercat i el progrés ha de ser creixement econòmic constant. Per una banda, se'ns encoratja a consumir per no aturar la màquina de beneficis; per l'altra, ens fica la por al cos i ens culpabilitza. Què fa el sistema per defugir de la seva responsabilitat? La traspassa al subjecte consumista. Aplica aquella recepta tant prodigiosa d'externalitzar els problemes, les responsabilitats i les pèrdues. Nosaltres, totes, esdevenim culpables i úniques responsables del què està passant.
Aquest sistema que empobreix la classe treballadora i ens sostrau la capacitat de decisió engega la seva maquinària per mantenir-se al marge de la solució; pretén continuar exhaurint la terra, robant la vida a la classe treballadora i castigant els més desfavorits del planeta. Però malgrat qualsevol propaganda o maquillatge, el missatge que ens arriba és demolidor: segons diferents càlculs, si seguim consumint a aquest ritme, els recursos de la terra, que permeten la nostra vida, s’esgotaran cap a l’any 2050.
Consumim el que podem, com podem i com ens ho presenta el propi sistema. Preocupades per subsistir no tenim gaires opcions a l’hora de triar. Les alternatives són cares i inabastables per la immensa majoria de la població.
En mig de tot aquest "blablabla" de traspàs de responsabilitats vers la baula més dèbil de l’estructura, ens trobem discursos delirants. Discursos que ens diuen que el sistema capitalista no és el màxim culpable; que les culpables som les que pensem que son el capitalisme i el seu mode d’organització i producció basat en l’ús i abús del "capital" ecològic i del "capital" humà, que en realitat desconeixem que altres societats i models també han provocat desastres naturals, que el clima ha anat canviant sempre, al llarg de la història, i que el que passa ara ni és cap novetat ni és tant important, que ningú te una bola de vidre que permeti saber què passarà i que per tant aquest discurs catastrofista és un parany. No sé quin grau de coneixença compartim; però el que sabem és que el joc de les acusacions creuades no ens portarà enlloc. El "i tu més" no ens servirà de res. La fe en una solució màgica, tampoc.
No ens val que es comportin amb aquesta inconsciència, ximpleria i malícia.
No ens val que ens diguin que s’han de posar quotes d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i comprar quotes a aquells països en vies de desenvolupament que no les emeten.
No ens val que ens diguin que si no ens comportem com el perfecte ecologista domèstic serem nosaltres les que acabarem amb els recursos.
No ens val que segueixin produint mercaderies i productes que no necessitem.
No ens val que ens creïn falses necessitats.
No ens val que ens diguin que podem viatjar allà on volem sense conseqüències en el medi ambient.
No ens val que no s’aposti pels transports col·lectius mentre es segueix subvencionant i afavorint el privat.
No ens val que les polítiques no apostin per les energies renovables i les castiguin.
No ens val que la seva legislació sigui a favor del capital i no de l’ecologia i la humanitat.
No ens val que hi hagi una indústria agroalimentària que es nodreix de productes poc saludables alhora que explota la terra amb substàncies que l’enverinen.
I no ens val perquè no estem per bromes, perquè ens hi va la vida a nosaltres, als nostres descendents i a tots els éssers vius que habitem el planeta; perquè els primers que pateixen les conseqüències són els més desfavorits, els indígenes que perden el seu hàbitat sense alternativa de vida, el poble treballador que amb prou feina som capaces de subsistir, i una llarga llista de persones d’arreu del món que sobreviuen com poden a les guerres, la fam, l’explotació, les catàstrofes naturals, la pobresa i la misèria que reparteix generosament el sistema capitalista.
No li trec rellevància al nostre paper com a consumidores dins del sistema; però permeteu-me dubtar que sigui tant determinant. Permeteu-me assenyalar radicalment, el que per mi, és l'arrel dels problemes: el capitalisme.
Mª Àngels Esteban
La Guerrilla Comunicacional
No hay comentarios:
Publicar un comentario