ACOSTUMADES A LA PRECARIETAT

Sous de misèria, horaris laborals interminables, pobresa energètica, compartir pis per no poder assumir un lloguer en solitari, càbales per arribar al final de mes, feines sense continuïtat, trajectes llargs per arribar al lloc de feina... El dia a dia de la classe treballadora és una gimcana de dificultats. I amb poc temps per poder-nos dedicar a nosaltres i a la nostra xarxa emocional. Aquest ritme ens obliga a un exercici d’adaptació que ens deixa esgotades, sense forces per fer res més enllà de sobreviure, un dia més.

En aquest entorn, les persones que vivim a comarques, hem d’afegir una mobilitat poc sostenible i paguem en temps les mancances d’un transport públic que prima la rendibilitat sobre el servei. Les molèsties patides, fins ara, eren qüestió d’hores o de dies fins que remetia la causa i excusa de les incidències; però l’arribada de la tempesta Gloria ha posat en primer pla les deficiències d’una xarxa de transport públic que es denunciava des de fa molts anys. Aquest episodi ha deixat una sèrie de danys que, segons els gestors dels bens públics, trigaran mesos en solucionar. Línies de tren impracticables perquè s’han caigut ponts, han hagut esllavissades i s’han trencat trams  de vies i catenàries...

Els danys a la infraestructura es mesuren en euros i les administracions s’afanyen a posar xifres per poder fer front al desgavell. En aquesta dansa de nombres ningú, ningú parla sobre el que la mala gestió de temps i recursos repercuteix a la usuària final d’aquest transport públic. Però òbviament les damnificades pateixen, patim, la seva incompetència, en primera persona del plural. Ara hem de dedicar més temps personal a desplaçar-nos a la feina, al metge o a realitzar tràmits que només a la Capital es poden fer. Arribar a Barcelona esdevé una odissea i mai saps que pot passar. Oblida’t d’acomplir un horari, oblida’t de la tranquil·litat perquè al llarg de tot el trajecte que s’ha ampliat una mitjana de mitja hora, has d’afegir mil i un motiu més de possibles incidències. Aquella imatge bucòlica que presenta els viatges en tren com a relaxats i tranquils ja fa anys que pels usuaris de rodalies va quedar esborrada; però ara, encara, s’ha agreujat amb les conseqüències (totalment previsibles) d’una tempesta que tornarà a repetir-se segons els experts mediambientals. 

Ara assumim el mateix preu d’un bitllet de transport que l’únic que ofereix és portar-te d’un punt a l’altre sense garantia, això sí, d’arribar en el temps previst. Assumim despeses de benzina i peatges per totes aquelles que no poden permetre’s un increment de temps de trajecte perquè els seus horaris estan quadrats per poder atendre i compatibilitzar la seva família, els seus fills, el seu dia a dia de tasques a la llar imprescindibles per la supervivència.

Assumim un Increment del risc, a l’haver d’agafar el transport privat per realitzar desplaçaments per carretera més llargs dels habituals i amb una circulació que ha crescut per la mateixa causa, problemes d’aparcament, d’emissions de CO2....Tot un despropòsit que no es comptabilitza en les xifres oficials.

I és per l’assumpció silenciosa i resignada de les usuàries que m’ha vingut al cap el títol d’aquest article.

Estem tan acostumades a la precarietat vital que acatem sense protestes, sense crits i amb una resignació dolorosa tots el inconvenients sobrevinguts. La ràbia, si apareix, ens l’empassem d’un glop i ens va enverinant per dins. Això sí, cadascuna la seva, com una qüestió individual tal i com el sistema ens ha dit que hem de viure; no fos cas que si la compartim ens apoderéssim i cridéssim i aturéssim la producció i la roda del consum, perquè clar, ja se sap que si això passa les responsables de la nostra misèria i de la repressió rebuda seriem nosaltres per crear aldarulls i no obeir.

Acostumades a la precarietat hem aprés  a callar, a assumir, a obeir i a morir-nos per dins una mica més cada dia. Ens hem cregut que la nostra vida i el nostre temps no ens pertanyen sinó que formen part d’un engranatge i que només som peces fàcilment reemplaçables. 

I així ens va!

Mª Àngels Esteban Rodríguez

La Guerrilla Comunicacional