LA REPRESA DE LA DESTRUCCIÓ DEL MEDI AMBIENT POST COVID19

Els llocs exòtics que voldràs contaminar i les coses que no necessites i penses comprar

Sembla que tot tornarà a la normalitat; o a la nova-normalitat, segons es vegi. Això vol dir que, reprendrem la destrucció del medi ambient quan s'aixequi el confinament? Abans del confinament un dels temes imprescindibles era la destrucció del planeta. El ritme de consum, d’explotació de la terra i d'exhauriment dels seus recursos era tan malaltís que moltes veus amb autoritat científica parlaven d’un canvi irremeiable de la manera de viure. Fins i tot, algunes s'atrevien a posar dates no gaire llunyanes.

L’aturada mundial deguda a la COVID19 va donar indicis del poder de regeneració de la natura. Vam arribar a veure ocells que tornaven a nidificar a indrets on feia temps que no s’hi veien, aigües que tornaven a ser transparents i netes, i nivells de contaminació descendint ràpidament. Mars i oceans es tornaven a omplir de peixos i mamífers nedant per tot arreu sense sorolls ni depredadors humans assetjant-los. Animals terrestres que tornaven a ocupar tot l’espai disponible sense por a ser abatuts, boscos omplerts novament de vida, i ecosistemes que tornaven a equilibrar-se de manera natural. Però sembla que aquesta oportunitat no la vulguem aprofitar.

Malauradament, el desconfinament i l’ansietat per consumir ens retornen al punt de partida d’un ritme frenètic. Sembla que els dies de tancament ens han servit per elucubrar de quina manera ens ho faríem per continuar destruint, malmetent i explotant els recursos un cop ens creguéssim lliures de nou. Ja està passant tot, i per tant, ja pots realitzar els teus plans per carregar-te la natura quan puguis sortir de casa; tot i que, aquesta part menys ecològica, segurament ni la tindràs en compte ni l’explicaràs. Ja tens una llista de tots els llocs exòtics on vols anar consumint combustible contaminant? O potser, la llista és de coses que voldràs comprar i que no necessites malgrat que t'has cregut imprescindible consumir estant a casa?

Com a exemplificació més brutal d’això, podem pensar en la insostenibilitat ecològica dels viatges en avió al ritme anterior al confinament. Podríem plantejar com i de quina manera es podrien limitar aquests tipus de desplaçaments? Segur que plantejar-ho podríem; però de seguida ens sorgeix que, com a conseqüència d’una limitació així, només viatjarien el rics. De fet, podem intuir que si no ajudem a les companyies aèries a sortir de la crisi econòmica per l'aturada forçada, moltes aerolínies s'enfonsaran, el preu dels viatges augmentarà i per tant viatjar en avió serà un luxe només a l'abast dels rics. Així doncs, se’ns podria imposar una suposada democratització dels viatges aeris acompanyada de subvencions a aerolínies. Però, és impossible plantejar-se un sistema de quotes? Un mecanisme redistributiu que garanteixi la possibilitat de viatjar però sense excessos? Un sistema que garanteixi les emergències, el repartiment equitatiu i la reducció de vols comercials?

Potser ens precipitem especulant sobre el futur de les aerolínies, els viatges i la contaminació; però molt més especulatiu i una fantasia irreal sembla pensar que tot tornarà a la normalitat i que podrem continuar igual sense haver de canviar res. Aleshores, malgrat tot, perquè s’insisteix en voler mantenir aquesta bogeria? El problema no pot recaure exclusivament en una responsabilitat individual, sinó que també es connecta amb les estructures de poder i interessos financers.

No hi ha cap impossibilitat de reconduir la situació; hi ha una manca de voluntat política i econòmica que impedeix prendre mesures contundents per preservar el medi natural. La màxima paradoxa d’aquest immobilisme no només és que destruint la terra ens conduirà inexorablement a l’autodestrucció; sinó que no canviem el sistema per por, mandra i egoisme a afrontar la realitat i les conseqüències de les transformacions necessàries per no autodestruir-nos. Ens encaminem no només cap al final de la manera de viure tal i com ara la coneixem, sinó que acabarem aniquilant-nos a nosaltres mateixes com a espècie per la nostra incapacitat de posar remeis reals a un munt de fantasies que utilitzem per pensar que podrem seguir com fins ara.

Arribats aquí, es fa més urgent que mai una praxis i discurs alternatiu al capitalisme, rupturista amb les dinàmiques neocolonials i trencador amb el model de consumisme. No obstant, amb la quantitat d'ímputs d'ostentació, luxe i malbaratament que la societat occidental exhibeix, es fa molt difícil desenvolupar una praxis coherent amb les necessitats reals i la supervivència de la humanitat. Resulta complicat explicar a les noves generacions tant desgavell absurd i tanta inconsciència quan es premia i s'incentiva tota aquesta superficialitat. Com fem pedagogia? Com fer entendre que aquestes presumptes necessitats ens han estat creades allà on no hi eren per un sistema econòmic que genera desitjos a cop de manipulació psicològica i publicitat? Cal subvertir l'escala de necessitats buides i anhels materials alienants que, a més, creen desigualtats i injustícia social (especialment a països colonitzats per l’imperialisme i a les dones o sectors laborals feminitzats).

Al sac de les necessitats s'hi han ficat per igual les bàsiques i les supèrflues. Pels mercats tant és l’alimentació que una roba esportiva de marca. L’especulació econòmica no discrimina i no té límit. Les necessitats bàsiques acaben sent un producte de luxe pels qui es mouen en els marges. És el mateix luxe alimentar-se bé que adquirir l’últim model d’aparell electrònic o de la marca de moda. Però, hi ha una diferència abismal entre unes coses i les altres. Sense les essencials i per les que hem de lluitar no podem viure. En canvi, només sobreviurem sense les altres; i segurament tindríem una vida més equilibrada, responsable, sana i millor. Haurem de redirigir les energies que bolquem a desitjar i aconseguir tot el que no necessitem a aprendre a viure i descobrir que és el que realment necessitem; energies per lluitar contra els mecanismes de control i consum que ens manipulen i destruir les seves estructures de poder.

Creiem que el camí de lluita que més ens pot portar a això és la conquesta de l'autodeterminació en tots els seus sentits, en tots els seus àmbits. Una autodeterminació com a exercici permanent i quotidià de la sobirania personal i col·lectiva: amb sobirania laboral, residencial, alimentària, educativa, reproductiva, sanitària, energètica... Un munt de combats i trinxeres que necessiten de moltes persones al darrere, de combatents i militants implicades, de militàncies i experiències compartides. Una autodeterminació plena, carregada de continguts i lluites, ecològicament sostenible, antipatriarcal, antiimperialista, i que realment ens empoderi i ens faci lliures i no acrítics consumidors.

Cristian Cortes i M. Àngels Esteban.
La Guerrilla Comunicacional