SALUT I BONES VACANCES, SI FOS EL CAS

Escric aquestes ratlles un 25 de juliol, Festa Major confinada de la veïna Vila de Salt, des de Santa Eugènia de Ter, a la perifèria de la ciutat de Girona. De fet vaig començar a escriure ahir però el dia no acompanyava: malgrat que un parell o tres de generacions abans van poder celebrar un primer important pas en el combat contra la Girona grisa i negra -l'enllumenat elèctric a la ciutat s’inaugurà l’any 1886- per alguns el dia serà sempre recordat amb tristesa. Just cinquanta anys després que Girona s’il·luminés amb els primers dels 193 fanals d’enllumenat públic, moria un jove mestre revolucionari català, en Didac Tarradell, militant del POUM -Partit Obrer d’Unificació Marxista- i primer company sentimental d’una altra mestra, l'Antònia Adroher, la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona, en un intercanvi de dispars entre membres del Comitè del Front Antifeixista i un grup carlista.

 Capella ardent de Dídac Tarradell.  25 de juliol 1936.
Foto Lux, CRDI - Ajuntament de Girona.

Jo vull pensar que la sang del primer mestre caigut en combat a la Girona defensora de la República dels mestres es va fer generosa llavor de futur. I només dos anys després, quan la derrota es pressentia ben propera, es celebrava la col·locació de la primera pedra de l'escola Prat de la Riba, al barri de les Pedreres. La nova escola, sumada als Grups Bonaventura Durruti (en l’antic convent Maristes de la Mercè), Carles Marx (en l’antic convent de La Salle) i Prat de la Riba, instal·lat en uns locals provisionals, havien de solucionar la manca crònica de places existents, augmentada extraordinàriament per l’arribada d’infants refugiats de guerra. 

Formació de milicianes del POUM en el pati interior
del convent de les Beates. 1937.
Foto Lux. CRDI - Ajuntament de Girona.

No és l’únic fruit d’aquella generosa llavor: uns mesos abans, l’1 de setembre de 1937, el secretari de l’ajuntament de Pla de Ter, avui Santa Eugènia de Ter, certificava que «la corporació municipal havia resolt triar un camp -propietat del Marquès de Camps- (...) per ubicar-hi l’emplaçament de l’edifici escolar i que les obres començarien per compte del municipi a fi de donar feina als obrers en atur forçós». Estic parlant de l’actual Escola de Santa Eugènia.

Escola de Santa Eugènia

Torno al passat dia 24, quan vaig lliurar al corrector de la Guerrilla, Dani Vivern, el text d’un llibre que esperem sigui, per l’octubre proper, el tercer volum de la col·lecció inaugurada amb Tengo algo que contarte. Correspondencia entre dos mujeres, de la Habanera i Vicentita, i continuada amb Una veu de l’exili. Les cartes del mestre Josep Vilalta (febrer 1939-abril 1941), de Salomó (Mon) Marquès. El llibre, de M. Irene Garcia Bretón i Sebas Parra, es titularà La força del coneixement. Crònica de 40 anys de l’educació d’adults a les comarques gironines. I fa un recorregut des de l’herència franquista tancant cada capítol amb una breu vivència personal meva. Faig un avançament editorial d’un d’ells en memòria de tanta llavor esperançada i republicana com la dels exemples anteriors: 

L’alfabetització en els temps del còlera. 

Sebas Parra

Paradoxal i curiós: quan miro enrere i penso en el binomi franquisme/analfabetisme el meu cos s’inunda de ràbia i alhora d’una profunda commoció feta tendresa. De la lògica ràbia per tants crims, tanta repressió i tant segrest de llibertats i drets humans i socials, polítics i culturals, i entre ells el dret a l’educació, i de la memòria del meu primer contacte amb l’alfabetització, amb la màgia de viure el moment que una persona sembla que dibuixa afanosament més que escriu per de seguida llegir emocionada la seva primera paraula. Deixo aparcada la ràbia i explico la vivència de la meva primera alfabetització feta amor en els temps del còlera propis de la dictadura franquista.

Amb nou anys i mentre preparava l’examen d’ingrés al batxillerat, vaig tenir l’oportunitat d’ajudar Pedro el Cojo, que també era manc, un cobrador dels anomenats «rebuts dels morts» casa per casa, i mestre empíric del poble de la Manxa on vaig néixer, en una mena de classes nocturnes per a homes joves i adults. I al recordar-lo m’acompanyen sempre dues sensacions: un ambient extremadament fosc i una forta i inaguantable pudor. Lògic si us dic que les classes tenien lloc en una vaqueria on en una estància contigua a l’estable que acollia tres o quatre vaques durant la fred rigorosa de l’hivern se situaven dos velles tosques taules paral·leles i uns bancs a cada costat de taula. Amb l’entrada de la nit començaven a venir fins a una vintena de nois joves i alguns adults més grans amb una llibreta i un llapis a la mà i moltes hores de dura feina al cos. Encara em fa mal recordar l’esforç d’aquells dits deformats per la fred i l’aixada a l’hora d’agafar el llapis i començar a dibuixar els primers números i lletres del dia.

Pedro el Cojo, que ocupava la capçalera d’una de les taules, em va assignar la mateixa posició a l’altra dibuixant el que podia haver sigut una escena de pel·lícula de Buñuel mostrant l'antítesi de qualsevol escola d’adults pensada com Déu mana. Amb el temps, però, i després de molts viatges a Nicaragua, aquest escenari m’ha ajudat a entendre què és i què vol l’educació popular molt millor que doctes documents escrits per experts en la matèria.

La meva feina era ben senzilla: corregir operacions de les «quatre regles», de la suma més senzilla a les divisions de dos i tres xifres amb decimals, i, excepcionalment, quan així m’ho demanava «don Pedro o el senyor Pedro», doncs el mestre sempre era un senyor, posar noves operacions i fer dictats d’un exemplar del Quixot absolutament atropellat per l’ús de moltíssimes diverses mans. Unes correccions que avui serien ben curioses: els errors en les operacions s’indicaven subratllant amb llapis la xifra incorrecta per tal que es tornés a repetir el càlcul fins al B, bé, o MB, molt bé, depenent de la dificultat de l’operació, que certificava la victòria final. Pel que fa als dictats, una vegada escrit el punt final un dels participants llegia molt a poc a poc el text indicant la seva ortografia i puntuació i cadascú s’autocorregia les faltes indicant al final de l’escrit el resultat: Jueves 10 de noviembre de 1.955 - 3 faltas, i a continuació la firma...

Encara avui tanco els ulls i m’arriba una mena de càlida cantarella que em commou: «...La, con mayúscula por empezar el escrito, libertad, con be, coma, Sancho, con mayúscula por ser nombre propio, coma, es uno de los más, con acento por ser adverbio de cantidad, preciosos dones que a los hombres, con hache y con be, dieron los cielos, punto y coma, con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre, con be, punto y coma, por la libertad, con be, coma, así, con acento en la i, como por la honra, con hache, se puede y debe, con be, aventurar, con uve, la vida, con uve, coma, y, coma, por el contrario, coma, el cautiverio, con uve, es el mayor mal que puede venir, con uve, a los hombres, con hache y con be, punto y final...»

A més a més de les correccions recordo també dos casos que vaig haver d’ensenyar l’abecedari, a base de repetir i repetir cada lletra tantes vegades com fossin necessàries, i seguir amb la unió de consonant i vocal perseguint aquella primera paraula, curta i a voltes bastant inútil però que indicava que sí, que es podia aconseguir aprendre a llegir i escriure i que aviat es podria «saber firmar» com primera fita d’un procés definitivament triomfant sobre la foscor de la història i la voluntat dels «señoritos».

A vegades m’he preguntat quines portes van obrir aquells aprenentatges en l’inici d’una època que ens va portar a viure els canvis més extraordinaris en quantitat, qualitat i velocitat que diuen que hem viscut els homínids. I, és clar, m’hauria agradat saber com va desenvolupar-se l’existència d’aquells meus «alumnes» i quins records van conservar d’aquelles «ensenyances». I no cal que digui que m’agradaria poder tornar a reviure una d’aquelles «classes» nocturnes presidint aquella atrotinada taula de la vaqueria de don Pedro amb un piló de llibretes per corregir. Però, sobretot, avui necessito deixar escrit que, malgrat la foscor de la dictadura, malgrat la inhumanitat de tot plegat, aquelles nits m’han acompanyat en els moments bonics i enmig de les dificultats al llarg de la meva vida professional i personal. Aquelles nits m’han fet cultivar la llavor que amb passió, generositat, compromís i tant d’esforç es plantava per les deformades mans d’aquells joves i que ha alimentat en mi la lluita i l’esperança en un món alfabetitzat i culte.

Un món que arribarà malgrat els franquismes de tota mena d’ara i dels que estan per venir. Segur que arribarà, doncs, la història haurà de fer justícia algun dia als don Pedro i a tots els joves que enmig de tanta misèria moral es deixaven la pell intentant aprendre a llegir i escriure i dominar les quatre regles fetes fonaments simbòlics d’un futur nou de les seves vides.

Sebas Parra

La Guerrilla Comunicacional