72 anys..... ni més ni menys que 72 anys és
el que fa que dura un dels genocidis més terribles de la história.
Tot va començar el 1948...
Parlem
de
LA “NAKBA” PALESTINA (catàstrofe
en àrab) és l'esdeveniment
traumàtic més gran en la memòria col·lectiva del poble palestí
que recorda el sofriment generat pels processos que el 1948 van
desencadenar l'expulsió de les seves llars de més de la meitat de
la població nativa de la Palestina històrica (més de 750.000
persones) i la destrucció dels seus pobles per la neteja ètnica
planejada i exercida pel projecte de colonialisme d'assentament
sionista. Avui, són milions les persones palestines supervivents o
descendents d'elles que viuen refugiades tant en els territoris
palestins ocupats el 1967 com als països veïns de majoria àrab.
La Nakba
no va ser el resultat involuntari d'una situació bèl·lica. Va ser
un acte deliberat i sistemàtic cercant la creació d'un estat de
majoria jueva en la Palestina històrica, que era majoritàriament
àrab abans de 1948. Internament, els líders jueus sionistes
utilitzen l'eufemisme "transferència"
quan es parla d'aquests plans, però avui són qualificats com a
"neteja ètnica".
Els orígens de la Nakba
es troben en l'aparició del sionisme polític a l'Europa del segle
XIX, quan alguns jueus, influïts pel nacionalisme que llavors
escombrava el continent, van arribar a la conclusió que la solució
a segles de persecució antisemita a Europa i Rússia era la creació
d'un estat propi en Palestina i va començar l'emigració com a
colons a la Terra Santa,
desplaçant als palestins en el procés.
Al novembre de 1947, arran dels horrors de la Segona Guerra Mundial i
el genocidi nazi dels jueus d'Europa, la recentment creada
Organització de les Nacions Unides va aprovar un pla per a
fraccionar el Mandat de Palestina en un estat jueu i un altre àrab.
S'assignà aproximadament el 55% dels terrenys a la proposta d'estat
jueu, encara que els jueus sionistes posseïen només el 7% de la
terra privada en Palestina i representaven només al voltant del 33%
de la població, un gran percentatge dels quals eren immigrants
recents d'Europa. L'estat àrab palestí s'anava a crear amb el 42%
del Mandat de Palestina, convertint-se Jerusalem en una ciutat
internacional. Gairebé immediatament després de l'aprovació del
pla de partició, va esclatar la violència i van començar les
expulsions massives de palestins, molt abans que els exèrcits dels
Estats àrabs veïns s'involucressin.
Quan l'expansió va ser culminada per les
forces sionistes, el nou estat d'Israel comprenia el 78% de la
Palestina històrica, i la resta, Cisjordània, incloent Jerusalem
Oriental, i la Franja, queien sota el control de Jordània i Egipte,
respectivament. En la guerra de 1967, Israel va ocupar el 22% restant
i, poc després, es
va iniciar
la
colonització
d'aquests
territoris.
No obstant
això, aquestes violències que es van
visibilitzar virulentament en 1948, no es van detenir. El sionisme
continua sent la ideologia oficial de l'estat d'Israel i promou la
majoria o exclusivitat jueva sobre el major territori possible de la
Palestina històrica. Aquesta situació va ser considerada com “una
forma de racisme i discriminació
racial” per l'Assemblea General de
l'ONU en la seva Resolució 3379, encara que la pressió
estatunidenca-israeliana va revocar aquesta resolució
posteriorment.
Les violències de tota mena han continuat
exercint-se al llarg de dècades en els territoris habitats per la
població palestina fins a l'actualitat. Amb diferents graus
d'intensitat, però amb una presència constant, convertint-se en
part de la realitat quotidiana de la població palestina. Una
violència que no ha necessitat d'un conflicte armat per a
desencadenar-se ja que és intrínseca a tot colonialisme i és
exercida quotidianament per a controlar a la població sota ocupació
i reprimir qualsevol resistència. En els últims 72 anys tampoc s'ha
detingut el desplaçament forçós de la població palestina, que ha
continuat sent expulsada dels llocs que habita. Aquestes mateixes
estadístiques ens mostren, per exemple, que l’any passat, al
voltant de 1.000 persones van ser obligades a deixar les seves llars
a Cisjordània a causa de l'acció conjunta d'una legislació que
afavoreix l'apropiació de l'espai pel poder colonial i l'actuació
de les excavadores sobre el terreny, protegides per les forces
d'ocupació, que destrueixen la infraestructura palestina. Més de
10.000 persones van sofrir aquest desplaçament a la última dècada.
I mentre l'espai és buidat de persones palestines, Israel continua
alimentant l'apropiació d'aquest territori amb nova població que
avui dia arriba a més de 650.000 individus, repartits entre
Jerusalem Est i Cisjordània. Una xifra que s'ha multiplicat per dos
des de l'inici del procés d'Oslo al començament de la dècada de
1990 i el creixement de la qual no té perspectiva de detenir-se atès
que, per exemple, en 2019 es va iniciar la construcció
de 2.000
noves cases
i es
van
elaborar
plans per
a
construir-ne 8.500 més per tal
d’acollir a una major població colona en el futur pròxim, tal com
recull l'organització israeliana Peace Now.
Davant aquest panorama, l'Autoritat Palestina
nascuda del procés d'Oslo no ha pogut convertir-se en un Estat real,
no ja per la falta de reconeixement per Israel o per part de la
comunitat internacional, sinó perquè el poder colonial segueix
sense permetre-li exercir la seva sobirania amb independència i
plenitud sobre el territori i la població palestina, continuant amb
la negació de l'existència palestina. El denominat “Acord
del Segle”, presentat el gener
passat, només és un intent neocolonial del tàndem
israelià-estatunidenc de legalitzar allò il·legal i
d'annexionar-se més territori palestí, sempre dins de l'axioma
sionista d'aconseguir el màxim territori possible amb el mínim de
població nativa palestina. De fet, les últimes notícies que
Netanyahu, gran aliat de Trump, de Bolsonaro i d'altres forces
d'extrema dreta/neofeixistes, continua posant en marxa el seu
projecte d'annexió de la Vall del Jordán i de més colònies. Una
dinàmica que el poeta palestí Mahmoud Darwish va sintetitzar amb la
frase “la terra es fa petita per a nosaltres”. Igualment, des de
fa anys cada vegada més veus palestines i no palestines consideren
que la “solució dels dos Estats” no sols és injusta per al
poble palestí, inviable i d'un clar caire colonial, sinó que porta
dècades utilitzant-se com a cortina de fum perquè l'Estat d'Israel
continuï colonitzant territori palestí i sofisticant el seu
apartheid.
Almenys en un primer i necessari pas, el mínim
comú denominador de qualsevol negociació són els tres punts que
reclama el moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), la
major coalició crítica i combativa de la societat palestina:
1- Fi de l'ocupació militar iniciada al juny
de 1967 (Resolució 242 del Consell de Seguretat de l'ONU) i
desmantellament del Mur d'Apartheid (dictamen de la Cort
Internacional de Justícia del 9/7/2004);
2- Fi de l'apartheid (un crim contra la
humanitat segons l'Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional.
Cal recordar que informes d'organismes de l'ONU com la CESPAO afirmen
que Israel és un Estat d'apartheid), i
3- Dret al retorn de la població palestina
refugiada (Resolució 194 de l'Assemblea General de l'ONU).
No pot oblidar-se que l'Estat d'Israel ha estat
condemnat pel Consell de Drets Humans de l'ONU en més ocasions que
cap altre Estat del món i que des de l'any 2000, les forces i colons
israelians han assassinat a més de 2.000 nenes i nens palestins. Si
repassem alguns números, podrem entendre millor l’important
magnitud humana i política d'aquest abús. Segons una publicació de
Quick Facts, The Palestinian Nakba i l'organització Palestina
Lliure:
- Entre 750.000 i un milió de palestins
expulsats pels paramilitars sionistes, i posteriorment per les forces
israelianes, durant la creació d'Israel entre 1947 i 1949.
- Entre 250.000 i 350.000 palestins expulsats
de les seves llars pels paramilitars sionistes entre l'aprovació del
pla de partició de les Nacions Unides al novembre de 1947 i la
declaració d'independència d'Israel el 15 de Maig de 1948, abans de
l'inici de la guerra amb els Estats àrabs veïns.
- Aproximadament 7,1 milions de refugiats i
desplaçats palestins a partir de l'any 2009, incloent supervivents
de la Nakba i els seus descendents. Tota aquesta gent es troba
principalment en l'ocupada Cisjordània i als països àrabs veïns
com Líban, Jordània i Síria. Se'ls va negar el seu dret legal
internacionalment reconegut de tornar a la seva terra, per part
d'Israel, simplement perquè no són jueus.
- Aproximadament 150.000 de palestins que van
romandre dins del que es va convertir en les fronteres d'Israel en
1948, molts d'ells desplaçats internament. Aquests palestins -a
vegades anomenats "àrabs israelians"- se'ls va concedir la
ciutadania israeliana, però despullats de la major part de la seva
terra i se'ls van situar sota la llei marcial fins a 1966. Avui dia,
hi ha aproximadament 1,6 milions de ciutadans palestins d'Israel, que
viuen com a ciutadans de segona classe en la seva pròpia terra,
subjectes a més de 50 lleis que discriminen contra d'ells perquè no
són jueus.
- Més de 400 ciutats i pobles destruïts
sistemàticament per les forces israelianes o repoblats amb jueus
entre 1948 i 1950. La majoria dels centres de població palestina,
incloent cases, negocis, llocs de culte i centres urbans palestins,
van ser demolides per a impedir el retorn dels seus propietaris
palestins, ara refugiats fora de les fronteres prèvies a 1967
d'Israel, o internament desplaçades a l'interior d'ells.
- Aproximadament 4.244.776 d'acres de terra
palestina expropiades per Israel durant i immediatament després de
la seva creació.
No sembla que les coses hagin de canviar en
res. Alguns païssos occidentals només es pronuncien amb
advertiments, que no tenen cap valor real, fets tan sols per calmar
les seves consciències , acompanyats d'un immobilisme i un “mirar
a una altra banda” realment vergonyós. Tal és el poder sionista,
que ningú s'atreveix a enfrontar-s'hi, ni tant sols a portar-li la
contraria.
El nostre internacionalisme ens obliga a
condemnar aquests abusos i enviar tot el nostre suport i solidaritat
al poble palestí, única víctima d'aquesta situació tan lesiva en
referència a la seva sobirania i els drets humans. I a donar-los
veu, a ser el seu altaveu. Com deia Fidel: “ser internacionalistes
és saldar el nostre propi deute amb la humanitat . Qui no sigui
capaç de lluitar per uns altres, no serà mai prou capaç de lluitar
per si mateix”. Doncs això...
Per acabar, permeteu-me la llicència de
recomanar-vos un llibre: “Nakba: 48 relats de vida i resistència a
Palestina” de Salah Jamal. (Tigre de Paper 2018) Experiència
viscuda de primera mà...
Carles Estríngana
La Guerrilla Comunicacional
No hay comentarios:
Publicar un comentario