lunes, 7 de septiembre de 2020

ROBERT MANERA, L’ARTISTA ETERN I PRESENT, DESPRES DE 10 ANYS


El dia 4 de setembre, fa deu anys que ens va deixar en Robert Manera i Oller, l'artista, pintor i creador, ganxó, fill de Sant Feliu de Guíxols i adoptat durant molts anys a la Vall d'en Bas (La Garrotxa).


Robert Manera, 2010. El Punt


Aquest escrit vol ser un homenatge i un record per aquest artista "revolucionari" de la pintura i de les emocions i que continua viu, no només mirant o observant els seus "innovadors" quadres, sinó dins de les consciències de totes aquelles persones que vam tenir la sort de conèixer-ho en vida, i que, compartim la lluita permanent, per una societat "lliure" i "justa".

A vegades penso que com Ulisses (Odisseu) continues navegant per a la teva Mediterrània, a la recerca d'Ítaca, on la teva Penèlope (l'Emília) t'espera.

Moltes vegades, en un intent desesperat de continuar els nostres diàlegs "socràtics" interminables, et veig i et trobo reflectit en el tronc ferm d'una Olivera, en el llom d'una onada de la costa empordanesa, o en la xarxa del pescador més savi i valent de qualsevol port.

M'agradaria obrir els ulls, encara que fos un instant, i veure't a l'estudi esquitxant teles amb el so de Bach, de fons. Una imatge idíl·lica i reconfortant.

Nauta, home de mar, pescador de balenes, fill d'un begurenc de llibre, el teu mentor principal, en Pere Manera, del qual vas aprendre, entre l'olor de vernissos i olis, una metodologia acurada i rica, o del teu pare espiritual, el pintor de Sant Feliu de Guíxols, en Josep Albertí que et va ensenyar, una nova estètica, una nova manera de mirar la realitat i de reflectir-la en els quadres.


Exposició Homenatge a Robert Manera, Olot 2012


Malgrat que tu segueixes viatjant per a la teva "Divina Comèdia", amb permís, del gran poeta "Dante Alighieri", la teva obra immortal segueix sent present i útil. Per exemple:

Penso en el mal que et faria sentir totes aquestes veus que criden i ens llencen a sobre, de forma contínua, discursos “brossa”, adreçats a les vísceres o a la sentimentalitat, oblidant el que tu deies sempre:" Mai hi haurà independència individual o col·lectiva, si no hi ha intel·ligència".

En uns moments en què és més necessari que mai, allunyar del damunt nostre, la MENTIDA d'un poder embriagat. Una MENTIDA que només es pot combatre amb la VERITAT. En la teva obra seguim gaudint i respirant, autenticitat, generositat, honestedat, humilitat, compromís, i sobretot un compromís, desvetllador de consciències que, com diu l'amic comú, el Dr. Lluís Costa, és, "ni més ni menys, l'intent permanent de complir amb l'encàrrec que ens va fer en Carles Marx, d'intentar transformar el món".

En un període de la nostra història en què, necessitem humanitzar a l'ésser humà, el teu discurs artístic, tendrament humà, indòmit, inconformista màgicament vitalista i aquelles pinzellades de mil colors plenes d'amor cap a l'art i cap a nosaltres, ens segueixen donant pau, equilibri i consciència revolucionària, més que mai.

Quant més necessari és poder atiar el pensament i la cultura, únic instrument per a poder parar el col·lapse i el procés d'autodestrucció en el que estem instal·lats, és el moment de recordar, estendre i ensenyar, de forma pedagògica (com a tu t'agradava fer amb els adults o amb els nens i nenes que van tenir la sort d'escoltar les teves classes) tot el que representa la teva obra i el teu llegat en forma d'univers artístic, cultural i humanista.

En un estiu trist que espera una tardor trista, necessitem l'alegria i la màgia de la teva pintura, com a medicina encoratjadora i alliberadora

Seguint, doncs, el que deia l'estimada escriptora i gran dona, Montserrat Roig "Que no hi ha acte d'amor més gran que la "Memòria".


"Carrilet, acrílic sobre tela", Robert Manera


Volem i estem preparant per a la primavera del 2021 un homenatge,  en aquest dècim aniversari de l'inici del teu viatge iniciàtic. Aquest Homenatge consistirà amb UNA EXPOSICIÓ i UN LLIBRE de poemes sobre els DRETS HUMANS, on hi haurà poemes en text i els teus quadres que són i seran sempre POESIA VISUAL, per la lluita permanente, per una mon més lliure, més just i ecologicament equilibrat.  

Gràcies, Robert Manera i Oller, Humanista i Filòsof de l'Art.

Joan Tamayo Sala
Advocat activista dels DDHH
Poeta


domingo, 23 de agosto de 2020

40ª ANIVERSARIO DE LA CNA DE NICARAGUA


Carta al Maestro Orlando Pineda Flores

Apreciado Maestro, estimado hermano, compañero y amigo Orlando Pineda Flores, guerrillero siempre de la Alfabetización y presidente de la Asociación de Educación Popular Carlos Fonseca Amador, como decir de ese gran equipo que mantiene eternamente vivo el sueño de una Nicaragua Libre, culta y alfabetizada: Creo que a estas alturas de nuestras vidas no tengo que decirle que es para mi un enorme orgullo haberles acompañado año tras año compartiendo ese sueño de ustedes que es también de su pueblo. Aquel pueblo que un día como hoy, de hace ya cuarenta años, iniciaba la página sin duda más gloriosa de la Historia de la Educación nicaragüense.




Curioso. Unos días después de aquel 23 de marzo inicio de la extraordinaria e irrepetible gesta educativa, política y logística que fue la Cruzada Nacional de Alfabetización Héroes y Mártires por la Liberación de Nicaragua un muy querido poeta catalán y gran persona escribía un poema titulado “Ara mateix”, Ahora mismo, que finalizaba con un verso preñado de esperanza: “tot està per fer i tot és possible”, todo está por hacer y todo es posible. Repito para que las palabras no se las lleve ningún viento: todo está por hacer y todo es posible… 

Creo que quedan vacíos de contenido casi todos los discursos que puedan hacerse sobre la celebración de hoy ante la contundencia de este último verso del poema. De esta sencilla frase que en la línea de pensamiento del mejor Paulo Freire nos recuerda que todo sueño, que toda causa justa, que toda lucha individual y colectiva es posible. Porque estaremos de acuerdo Maestro, hermanos de la AEPCFA, pueblo nicaragüense todo, que esa fue la gran enseñanza de la Cruzada Nacional de Alfabetización que hoy recordamos en su 40 aniversario: que aquellos jóvenes que se adentraron en la montaña hasta llegar a los lugares más recónditos convirtiendo la oscurana en claridad demostraron a su pueblo y al mundo que todo está por hacer y que todo es posible… Ni más ni menos…

En Cataluña, en el camino de conquistar la soberanía y los valores republicanos, usted sabe bien que recibimos con una gran complicidad ese legado hasta hacerlo nuestro y que la Revolución Sandinista y la Alfabetización, o viceversa, que son las dos caras de la misma moneda, han sido ejemplo y guía de muchas de nuestras luchas por la educación y por la vida. Sólo tenemos pues que agradecerles sus enseñanzas y su solidaridad y acompañarles felices en esta y en todas las celebraciones de la Nicaragua, y de la Nicaragua Indígena, Libre de Analfabetismo.

¡Puño en alto! ¡Libro abierto!

Sebas Parra. Girona, Cataluña, 23 de agosto de 2020, en celebración del 40 aniversario de la CNA de Nicaragua.

http://www.radiolaprimerisima.com/noticias/general/288169/entregan-orden-joven-promotor-a-destacados-alfabetizadores/

http://www.radiolaprimerisima.com/noticias/general/288101/reconocen-labor-del-profesor-orlando-pineda-durante-la-alfabetizacion/



lunes, 27 de julio de 2020

SALUT I BONES VACANCES, SI FOS EL CAS


Escric aquestes ratlles un 25 de juliol, Festa Major confinada de la veïna Vila de Salt, des de Santa Eugènia de Ter, a la perifèria de la ciutat de Girona. De fet vaig començar a escriure ahir però el dia no acompanyava: malgrat que un parell o tres de generacions abans van poder celebrar un primer important pas en el combat contra la Girona grisa i negra -l'enllumenat elèctric a la ciutat s’inaugurà l’any 1886- per alguns el dia serà sempre recordat amb tristesa. Just cinquanta anys després que Girona s’il·luminés amb els primers dels 193 fanals d’enllumenat públic, moria un jove mestre revolucionari català, en Didac Tarradell, militant del POUM -Partit Obrer d’Unificació Marxista- i primer company sentimental d’una altra mestra, l'Antònia Adroher, la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona, en un intercanvi de dispars entre membres del Comitè del Front Antifeixista i un grup carlista.


 Capella ardent de Dídac Tarradell.  25 de juliol 1936.
Foto Lux, CRDI - Ajuntament de Girona.


Jo vull pensar que la sang del primer mestre caigut en combat a la Girona defensora de la República dels mestres es va fer generosa llavor de futur. I només dos anys després, quan la derrota es pressentia ben propera, es celebrava la col·locació de la primera pedra de l'escola Prat de la Riba, al barri de les Pedreres. La nova escola, sumada als Grups Bonaventura Durruti (en l’antic convent Maristes de la Mercè), Carles Marx (en l’antic convent de La Salle) i Prat de la Riba, instal·lat en uns locals provisionals, havien de solucionar la manca crònica de places existents, augmentada extraordinàriament per l’arribada d’infants refugiats de guerra. 


Formació de milicianes del POUM en el pati interior
del convent de les Beates. 1937.
Foto Lux. CRDI - Ajuntament de Girona.

No és l’únic fruit d’aquella generosa llavor: uns mesos abans, l’1 de setembre de 1937, el secretari de l’ajuntament de Pla de Ter, avui Santa Eugènia de Ter, certificava que «la corporació municipal havia resolt triar un camp -propietat del Marquès de Camps- (...) per ubicar-hi l’emplaçament de l’edifici escolar i que les obres començarien per compte del municipi a fi de donar feina als obrers en atur forçós». Estic parlant de l’actual Escola de Santa Eugènia.


Escola de Santa Eugènia


Torno al passat dia 24, quan vaig lliurar al corrector de la Guerrilla, Dani Vivern, el text d’un llibre que esperem sigui, per l’octubre proper, el tercer volum de la col·lecció inaugurada amb Tengo algo que contarte. Correspondencia entre dos mujeres, de la Habanera i Vicentita, i continuada amb Una veu de l’exili. Les cartes del mestre Josep Vilalta (febrer 1939-abril 1941), de Salomó (Mon) Marquès. El llibre, de M. Irene Garcia Bretón i Sebas Parra, es titularà La força del coneixement. Crònica de 40 anys de l’educació d’adults a les comarques gironines. I fa un recorregut des de l’herència franquista tancant cada capítol amb una breu vivència personal meva. Faig un avançament editorial d’un d’ells en memòria de tanta llavor esperançada i republicana com la dels exemples anteriors: 

L’alfabetització en els temps del còlera. 
Sebas Parra
Paradoxal i curiós: quan miro enrere i penso en el binomi franquisme/analfabetisme el meu cos s’inunda de ràbia i alhora d’una profunda commoció feta tendresa. De la lògica ràbia per tants crims, tanta repressió i tant segrest de llibertats i drets humans i socials, polítics i culturals, i entre ells el dret a l’educació, i de la memòria del meu primer contacte amb l’alfabetització, amb la màgia de viure el moment que una persona sembla que dibuixa afanosament més que escriu per de seguida llegir emocionada la seva primera paraula. Deixo aparcada la ràbia i explico la vivència de la meva primera alfabetització feta amor en els temps del còlera propis de la dictadura franquista.

Amb nou anys i mentre preparava l’examen d’ingrés al batxillerat, vaig tenir l’oportunitat d’ajudar Pedro el Cojo, que també era manc, un cobrador dels anomenats «rebuts dels morts» casa per casa, i mestre empíric del poble de la Manxa on vaig néixer, en una mena de classes nocturnes per a homes joves i adults. I al recordar-lo m’acompanyen sempre dues sensacions: un ambient extremadament fosc i una forta i inaguantable pudor. Lògic si us dic que les classes tenien lloc en una vaqueria on en una estància contigua a l’estable que acollia tres o quatre vaques durant la fred rigorosa de l’hivern se situaven dos velles tosques taules paral·leles i uns bancs a cada costat de taula. Amb l’entrada de la nit començaven a venir fins a una vintena de nois joves i alguns adults més grans amb una llibreta i un llapis a la mà i moltes hores de dura feina al cos. Encara em fa mal recordar l’esforç d’aquells dits deformats per la fred i l’aixada a l’hora d’agafar el llapis i començar a dibuixar els primers números i lletres del dia.
Pedro el Cojo, que ocupava la capçalera d’una de les taules, em va assignar la mateixa posició a l’altra dibuixant el que podia haver sigut una escena de pel·lícula de Buñuel mostrant l'antítesi de qualsevol escola d’adults pensada com Déu mana. Amb el temps, però, i després de molts viatges a Nicaragua, aquest escenari m’ha ajudat a entendre què és i què vol l’educació popular molt millor que doctes documents escrits per experts en la matèria.
La meva feina era ben senzilla: corregir operacions de les «quatre regles», de la suma més senzilla a les divisions de dos i tres xifres amb decimals, i, excepcionalment, quan així m’ho demanava «don Pedro o el senyor Pedro», doncs el mestre sempre era un senyor, posar noves operacions i fer dictats d’un exemplar del Quixot absolutament atropellat per l’ús de moltíssimes diverses mans. Unes correccions que avui serien ben curioses: els errors en les operacions s’indicaven subratllant amb llapis la xifra incorrecta per tal que es tornés a repetir el càlcul fins al B, bé, o MB, molt bé, depenent de la dificultat de l’operació, que certificava la victòria final. Pel que fa als dictats, una vegada escrit el punt final un dels participants llegia molt a poc a poc el text indicant la seva ortografia i puntuació i cadascú s’autocorregia les faltes indicant al final de l’escrit el resultat: Jueves 10 de noviembre de 1.955 - 3 faltas, i a continuació la firma...
Encara avui tanco els ulls i m’arriba una mena de càlida cantarella que em commou: «...La, con mayúscula por empezar el escrito, libertad, con be, coma, Sancho, con mayúscula por ser nombre propio, coma, es uno de los más, con acento por ser adverbio de cantidad, preciosos dones que a los hombres, con hache y con be, dieron los cielos, punto y coma, con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre, con be, punto y coma, por la libertad, con be, coma, así, con acento en la i, como por la honra, con hache, se puede y debe, con be, aventurar, con uve, la vida, con uve, coma, y, coma, por el contrario, coma, el cautiverio, con uve, es el mayor mal que puede venir, con uve, a los hombres, con hache y con be, punto y final...»
A més a més de les correccions recordo també dos casos que vaig haver d’ensenyar l’abecedari, a base de repetir i repetir cada lletra tantes vegades com fossin necessàries, i seguir amb la unió de consonant i vocal perseguint aquella primera paraula, curta i a voltes bastant inútil però que indicava que sí, que es podia aconseguir aprendre a llegir i escriure i que aviat es podria «saber firmar» com primera fita d’un procés definitivament triomfant sobre la foscor de la història i la voluntat dels «señoritos».
A vegades m’he preguntat quines portes van obrir aquells aprenentatges en l’inici d’una època que ens va portar a viure els canvis més extraordinaris en quantitat, qualitat i velocitat que diuen que hem viscut els homínids. I, és clar, m’hauria agradat saber com va desenvolupar-se l’existència d’aquells meus «alumnes» i quins records van conservar d’aquelles «ensenyances». I no cal que digui que m’agradaria poder tornar a reviure una d’aquelles «classes» nocturnes presidint aquella atrotinada taula de la vaqueria de don Pedro amb un piló de llibretes per corregir. Però, sobretot, avui necessito deixar escrit que, malgrat la foscor de la dictadura, malgrat la inhumanitat de tot plegat, aquelles nits m’han acompanyat en els moments bonics i enmig de les dificultats al llarg de la meva vida professional i personal. Aquelles nits m’han fet cultivar la llavor que amb passió, generositat, compromís i tant d’esforç es plantava per les deformades mans d’aquells joves i que ha alimentat en mi la lluita i l’esperança en un món alfabetitzat i culte.
Un món que arribarà malgrat els franquismes de tota mena d’ara i dels que estan per venir. Segur que arribarà, doncs, la història haurà de fer justícia algun dia als don Pedro i a tots els joves que enmig de tanta misèria moral es deixaven la pell intentant aprendre a llegir i escriure i dominar les quatre regles fetes fonaments simbòlics d’un futur nou de les seves vides.


Sebas Parra
La Guerrilla Comunicacional

lunes, 20 de julio de 2020

ANALFABETA, Y A MUCHA HONRA


Nunca en mi vida pensé que pudiese decir semejante barbaridad. El analfabetismo en general, que normalmente viene de la mano de carencias, situaciones personales adversas, injusticias y falta de oportunidades, en algún tipo de casos he descubierto para mi sorpresa que casi me hace sentir mejor. Intentaré explicar el porqué de este sinsentido.

Hace un par de días asistí a una reunión, de bar, distendida y absolutamente ociosa entre un grupo de amigos, entre los que me vi incluida por diversas casualidades. Desconocía por tanto sus talantes y costumbres, pero me quedé, ya que siempre está bien ampliar relaciones y conocimientos. Como el objetivo del encuentro era puramente de asueto mientras tomábamos una copa, se habló de todo y nada a la vez, de todos aquellos temas intrascendentes o no, en los que no se profundiza ni se debate. Entre todos ellos, el que más captó mi atención fue el coloquio sobre la criptomoneda. Esta nueva concepción del dinero era defendida de forma acérrima y arrogante por el más joven del grupo, que con veintipocos años es un pequeño inversor en este sistema. Intenté e intentamos entender ni que fuese a grosso modo el funcionamiento de la cosa, sin aspirar a saber sus intríngulis, pero resultó que al final del hilo siempre hay “un ordenador” como responsable.




Soy consciente del abismo generacional en el uso y disfrute de la informática, cibernética, ofimática y demás “ticas” entre los de mi edad y los de veintipocos; pero la verdad es que los inventores de este mercado de dinero virtual no nos lo ponen fácil. Lo de “cripto = secreto” ya debería darnos una pista sobre  la dificultad en saber sobre ello. Por ejemplo, en la wikipedia, esa entrada frecuente donde solemos acudir para encontrar las definiciones más simplonas, nos encontramos con que:

Una criptomoneda, criptodivisa es un medio digital de intercambio que utiliza criptografía fuerte para asegurar las transacciones, controlar la creación de unidades adicionales y verificar la transferencia de activos usando tecnologías de registro distribuido. En los sistemas de criptomonedas, se garantiza la seguridad, integridad y equilibrio de sus estados de cuentas (contabilidad) por medio de una red estructurada de agentes (transferencia de archivo segmentada o transferencia de archivo multifuente) que se verifican (desconfían) mutuamente llamados mineros, que son, en su mayoría, público en general y protegen activamente la red (el entramado) al mantener una alta tasa de procesamiento de algoritmos, con la finalidad de tener la oportunidad de recibir una pequeña propina, que se reparte de manera aleatoria. Está previsto que en el futuro la computación cuántica pueda llegar a ser una realidad, lo que rompería el equilibrio en caso de que los desarrolladores no pudieran implementar a tiempo el sistema para usar algoritmos poscuánticos, por tratarse de una tecnología propietaria.

¿Qué tal se te queda el cuerpo tras la explicación?. A mí, no precisamente con unas ganas locas e irrefrenables de llamar para pedir acciones. Soy consciente de que probablemente me prive de oportunidades, de nuevas ventajas que de seguro ofrece este sistema, y que, como todo, bien utilizado podría resultar interesante. Pero las claves en el argumentario que allí se exhibía me impulsaron a no considerarlo así.




El joven del grupo defensor de los bitcoins encontraba estupendo no depender de ningún banco oficial para operar, “ser libre” en sus transacciones. Una libertad que podríamos haber compartido y celebrado como concepto, pero que se agua la fiesta cuando según él, tiene como objetivo y ventajas no ser controlado (no tributar), ganar dinero con la sola inversión y transacciones (especular), rapidez y seguridad de las operaciones, por el origen y control del dinero “solo” por ordenadores (desconocer). De nada sirvió por mi parte alegar que los ordenadores, hasta donde yo sé, los maneja alguien, y que el ocultismo es precisamente campo abonado para cualquier irregularidad. Ni las explicaciones de otro miembro del grupo (que sí tenía más información) sobre los turbios y graves asuntos que se mueven disfrazados de “cripto”. Ni saber que la demanda energética estratosférica que genera este sistema obliga a buscar espacios y países dispuestos a explotar el medio lo inimaginable. 

En el fondo me es indiferente lo que el chaval de veintipocos pueda ganar o perder en este criptosistema. Llegados a este punto lo que me rebeló la conciencia y por lo que decidí que no quería intentar comprender los blockchain, hash, mineros de transacciones, algoritmos, FPGA,... fue que tampoco quería ser cómplice, aunque solo fuese de conocimiento, de gente como él. Personas para quienes nunca puede haber un tinte de ética para el color del dinero. Que éste se convierte en un objetivo “per se” en la vida; en cómo ganarlo sin esfuerzo ni contraprestación; sin pensar (ni querer pensar, que es lo peor) en qué o quién resulte herido por el camino, en qué destrozos sociales o ambientales puede generar; en qué estás colaborando a construir o destruir (y estaríamos hablando ni más ni menos que de gobiernos de países)...




Fue en ese momento, al sentir, incluso sin palabras, la acusación tácita e insolente de no entiendes nada porque esto es moderno, es el futuro y tú ya quedaste obsoleta, cuando decidí que, efectivamente no quería entender nada sobre ello. Que no quería que mi futuro tomara esa criptodirección.

Me autodeclaré al instante para este tema analfabeta, y a mucha honra.


Pilar Parra
La Guerrilla Comunicacional





lunes, 13 de julio de 2020

LA REPRESA DE LA DESTRUCCIÓ DEL MEDI AMBIENT POST COVID19



Els llocs exòtics que voldràs contaminar i les coses que no necessites i penses comprar


Sembla que tot tornarà a la normalitat; o a la nova-normalitat, segons es vegi. Això vol dir que, reprendrem la destrucció del medi ambient quan s'aixequi el confinament? Abans del confinament un dels temes imprescindibles era la destrucció del planeta. El ritme de consum, d’explotació de la terra i d'exhauriment dels seus recursos era tan malaltís que moltes veus amb autoritat científica parlaven d’un canvi irremeiable de la manera de viure. Fins i tot, algunes s'atrevien a posar dates no gaire llunyanes.

L’aturada mundial deguda a la COVID19 va donar indicis del poder de regeneració de la natura. Vam arribar a veure ocells que tornaven a nidificar a indrets on feia temps que no s’hi veien, aigües que tornaven a ser transparents i netes, i nivells de contaminació descendint ràpidament. Mars i oceans es tornaven a omplir de peixos i mamífers nedant per tot arreu sense sorolls ni depredadors humans assetjant-los. Animals terrestres que tornaven a ocupar tot l’espai disponible sense por a ser abatuts, boscos omplerts novament de vida, i ecosistemes que tornaven a equilibrar-se de manera natural. Però sembla que aquesta oportunitat no la vulguem aprofitar.




Malauradament, el desconfinament i l’ansietat per consumir ens retornen al punt de partida d’un ritme frenètic. Sembla que els dies de tancament ens han servit per elucubrar de quina manera ens ho faríem per continuar destruint, malmetent i explotant els recursos un cop ens creguéssim lliures de nou. Ja està passant tot, i per tant, ja pots realitzar els teus plans per carregar-te la natura quan puguis sortir de casa; tot i que, aquesta part menys ecològica, segurament ni la tindràs en compte ni l’explicaràs. Ja tens una llista de tots els llocs exòtics on vols anar consumint combustible contaminant? O potser, la llista és de coses que voldràs comprar i que no necessites malgrat que t'has cregut imprescindible consumir estant a casa?

Com a exemplificació més brutal d’això, podem pensar en la insostenibilitat ecològica dels viatges en avió al ritme anterior al confinament. Podríem plantejar com i de quina manera es podrien limitar aquests tipus de desplaçaments? Segur que plantejar-ho podríem; però de seguida ens sorgeix que, com a conseqüència d’una limitació així, només viatjarien el rics. De fet, podem intuir que si no ajudem a les companyies aèries a sortir de la crisi econòmica per l'aturada forçada, moltes aerolínies s'enfonsaran, el preu dels viatges augmentarà i per tant viatjar en avió serà un luxe només a l'abast dels rics. Així doncs, se’ns podria imposar una suposada democratització dels viatges aeris acompanyada de subvencions a aerolínies. Però, és impossible plantejar-se un sistema de quotes? Un mecanisme redistributiu que garanteixi la possibilitat de viatjar però sense excessos? Un sistema que garanteixi les emergències, el repartiment equitatiu i la reducció de vols comercials?




Potser ens precipitem especulant sobre el futur de les aerolínies, els viatges i la contaminació; però molt més especulatiu i una fantasia irreal sembla pensar que tot tornarà a la normalitat i que podrem continuar igual sense haver de canviar res. Aleshores, malgrat tot, perquè s’insisteix en voler mantenir aquesta bogeria? El problema no pot recaure exclusivament en una responsabilitat individual, sinó que també es connecta amb les estructures de poder i interessos financers.

No hi ha cap impossibilitat de reconduir la situació; hi ha una manca de voluntat política i econòmica que impedeix prendre mesures contundents per preservar el medi natural. La màxima paradoxa d’aquest immobilisme no només és que destruint la terra ens conduirà inexorablement a l’autodestrucció; sinó que no canviem el sistema per por, mandra i egoisme a afrontar la realitat i les conseqüències de les transformacions necessàries per no autodestruir-nos. Ens encaminem no només cap al final de la manera de viure tal i com ara la coneixem, sinó que acabarem aniquilant-nos a nosaltres mateixes com a espècie per la nostra incapacitat de posar remeis reals a un munt de fantasies que utilitzem per pensar que podrem seguir com fins ara.




Arribats aquí, es fa més urgent que mai una praxis i discurs alternatiu al capitalisme, rupturista amb les dinàmiques neocolonials i trencador amb el model de consumisme. No obstant, amb la quantitat d'ímputs d'ostentació, luxe i malbaratament que la societat occidental exhibeix, es fa molt difícil desenvolupar una praxis coherent amb les necessitats reals i la supervivència de la humanitat. Resulta complicat explicar a les noves generacions tant desgavell absurd i tanta inconsciència quan es premia i s'incentiva tota aquesta superficialitat. Com fem pedagogia? Com fer entendre que aquestes presumptes necessitats ens han estat creades allà on no hi eren per un sistema econòmic que genera desitjos a cop de manipulació psicològica i publicitat? Cal subvertir l'escala de necessitats buides i anhels materials alienants que, a més, creen desigualtats i injustícia social (especialment a països colonitzats per l’imperialisme i a les dones o sectors laborals feminitzats).




Al sac de les necessitats s'hi han ficat per igual les bàsiques i les supèrflues. Pels mercats tant és l’alimentació que una roba esportiva de marca. L’especulació econòmica no discrimina i no té límit. Les necessitats bàsiques acaben sent un producte de luxe pels qui es mouen en els marges. És el mateix luxe alimentar-se bé que adquirir l’últim model d’aparell electrònic o de la marca de moda. Però, hi ha una diferència abismal entre unes coses i les altres. Sense les essencials i per les que hem de lluitar no podem viure. En canvi, només sobreviurem sense les altres; i segurament tindríem una vida més equilibrada, responsable, sana i millor. Haurem de redirigir les energies que bolquem a desitjar i aconseguir tot el que no necessitem a aprendre a viure i descobrir que és el que realment necessitem; energies per lluitar contra els mecanismes de control i consum que ens manipulen i destruir les seves estructures de poder.

Creiem que el camí de lluita que més ens pot portar a això és la conquesta de l'autodeterminació en tots els seus sentits, en tots els seus àmbits. Una autodeterminació com a exercici permanent i quotidià de la sobirania personal i col·lectiva: amb sobirania laboral, residencial, alimentària, educativa, reproductiva, sanitària, energètica... Un munt de combats i trinxeres que necessiten de moltes persones al darrere, de combatents i militants implicades, de militàncies i experiències compartides. Una autodeterminació plena, carregada de continguts i lluites, ecològicament sostenible, antipatriarcal, antiimperialista, i que realment ens empoderi i ens faci lliures i no acrítics consumidors.


Cristian Cortes i M. Àngels Esteban.
La Guerrilla Comunicacional




martes, 7 de julio de 2020

LA TELEMÁTICA Y SU PROBLEMÁTICA


La administración pública desde hace años utiliza cada vez más la telemática, sobretodo para la realización de aquellas gestiones que los ciudadanos hacíamos de forma presencial años atrás. Así pues, de la germinación de la tecnología informática han florecido las llamadas "sedes electrónicas" a disposición del ciudadano en todas las páginas web de todas y cada una de las diferentes administraciones públicas, tanto a nivel estatal, autonómico, provincial o local, sin llamar a la puerta ni pedirnos permiso.

Si lo analizamos desde el punto de vista de la comodidad, no hay duda de que se han evitado   desplazamientos y tiempos de espera, y, en un muchas ocasiones, regresos por falta de documentación que requería el trámite en cuestión y que, obligadamente, daban lugar a un nuevo desplazamiento y a un nuevo tiempo de espera.




Y desde el punto de vista empresarial, ha sido una ganga disponer de un servicio las 24 horas durante los 365 días del año y accesible desde cualquier lugar. Servicio que defienden además como más ecológico ya que se consume menos papel y por supuesto representa un ahorro de tiempo al eliminar la suma de esperas y desplazamientos, como comentaba anteriormente. Y sobretodo, ha suprimido la figura del trabajador subalterno, aquel que se ocupaba de hacer llegar los trámites a la administración, reduciendo una parte de sus costes laborales empresariales. En esta línea, según el Observatorio de Competividad Empresarial de la Cámara de Comercio de España "El avance de herramientas como ésta favorecen un escenario donde Administración y empresas están más cerca. Para el 85% de las compañías españolas sus inversiones en digitalización fomentarán esa mejora de relaciones con el ente público"

La Real Academia Española define la palabra "herramienta" así: 1. f. Instrumento, por lo común de hierro o acero, con que trabajan los artesanos.//2. f. Conjunto de herramientas.//3. f. coloq. Arma blanca, puñal, navaja, faca.//4. f. coloq. Cuernos de algunos animales, como el toro y el ciervo.//5. f. coloq. Dientes de la boca de una persona o de un animal. Me atrevo pues a decir que las nuevas prácticas que ofrece las administraciones para el uso de sus sedes electrónicas no son más que unas nuevas líneas de trabajo, transformadas en "herramientas" para reducir todo tipo de costes, empezando por los laborales, porque sin lugar a dudas, más allá de la comodidad, ha comportado especialmente una reducción en la ocupación laboral.




Con esta nueva "herramienta", también está desapareciendo la atención personalizada ante un mostrador para aquellas consultas que se nos presentaban en algún momento de nuestras vidas. Pasando a ser sustituido el mostrador por un número de teléfono con los primeros dígitos 902, 901 o 900, que en muchas ocasiones te conducen a la nada, es decir, a desistir aburrida de esperar sin haber obtenido respuesta satisfactoria alguna. Y como casi siempre la complejidad y la excesiva y a veces ininteligible información en las webs te crean dudas y, al final, acabas recurriendo a alguien cercano en busca de ayuda.

La empresa privada ha sabido aprovechar la ocasión de la situación excepcional que nos ha tocado vivir por la crisis sanitaria, para poner en práctica el teletrabajo, sobretodo a aquellas trabajadoras con dificultades para poder desplazarse al centro de trabajo. No todo son ventajas, estemos alertas, en muchos casos no se mantiene una rutina constante, sin hallar un equilibrio entre trabajo y descanso. Y, muy importante, poco a poco se va perdiendo el contacto con el resto de las compañeras. Es cierto que muchas habíamos deseado poder trabajar desde casa en algún momento, pero después de la experiencia vivida por muchas de nosotras preferimos volver a la oficina. Las dificultades prácticas son claras al no disponer de un espacio y mobiliario adecuado, los problemas tecnológicos y de conexión son desesperantes, y cuando tienes hijos la acumulación de cansancio y la falta de concentración llegan a una escala superior. Sin olvidar, que el uso prolongado del ordenador y la vida sedentaria produce una fatiga visual, una mala postura y obesidad, entre otros problemas de salud.




Y muy importante, perdemos poco a poco la comunicación y el contacto con el resto de las compañeras. Esta pérdida de relación interpersonal puede llegar a ser muy perjudicial pues se cerrarán los caminos necesarios para trabajar en la consecución de mejores condiciones laborales. Y esta será una partida más, y muy importante, ganada por la patronal.


Lola López
La Guerrilla Comunicacional




lunes, 29 de junio de 2020

SIN CULTURA NO SOMOS NADIE


Hace muchos años, un amigo nicaragüense me dijo que toda sociedad está asentada en dos pilares fundamentales: la educación y la sanidad. Y añadía, que si una de las dos fallaba, o las dos a la vez, esa sociedad no podría avanzar hacia su desarrollo, por lo que caminaría hacia una muerte anunciada. Y creo que tenía razón.

Pero, según mi propia y humilde teoría, y por lo que se refiere a lo que el análisis marxista denomina la superestructura, todos aquellos elementos que dependen de la estructura económica o infraestructura, la sociedad se mantiene sobre tres pilares fundamentales: la educación, la sanidad y… la cultura. He realizado un sencillo diagrama que he llamado Los pilares inacabados de la sociedad*(1). Es un pequeño ejercicio que dejo al examen de cada una de vosotras, para que lo acabéis de rellenar o completar, ya que como podréis observar, entre los  pilares principales existen otros secundarios, intersecciones entre los primeros, que también tienen su trascendencia. Por poner un ejemplo, yo en la intersección de educación y sanidad, identificado con el color cian, indicaría la ciencia, pero como dechado, lo dejo al análisis y debate de todas vosotras. También, a estos pilares se les puede añadir otros, es una construcción que dejo inacabada para que sirva como ejercicio de reflexión. 

Diagrama "Los pilares inacabados de la sociedad"


Bien, como decía, para mí estos son los tres pilares que habría que tener bien asentados, su fortaleza es una garantía para toda sociedad. Durante el pasado confinamiento, pudimos comprobar que, desgraciadamente, uno de ellos fue protagonista: la sanidad. Solo espero que, de una vez por todas, este episodio nos sirva para confirmar que una sanidad pública es de vital importancia para las personas. Con la sanidad no se negocia. Y todo ser humano, sin excepciones, debe tener asegurado ese derecho. 

Si la sanidad es el centro de nuestra salud, la educación, es el conocimiento y la cultura es nuestra identidad. Y es en ella, la cultura, en la que reflexioné mucho durante el encierro voluntario. Observaba como la gente salía a sus balcones a aplaudir a las profesionales de la sanidad, lo entiendo y respeto. Pero, ¿Os imagináis como hubiera sido el confinamiento sin la cultura?

Mientras en esos días las profesionales de la sanidad salvaban vidas humanas, la cultura nos ha mantenido vivas a todas. Por que, además de consumir alimentos, ¿de que otra cosa nos hemos alimentado? Pues, de cultura. Quién no estaba leyendo un libro, o un cómic, estaba viendo una película, una serie, o una obra de teatro,... ¿quién no ha escuchado música?, ¿quién no ha cantado?. Si hemos soportado este encierro es por que el pilar de la cultura nos ha mantenido (y nos mantiene) vivas.

Pero para los políticos de este país, la Cultura, sigue siendo ese apartado secundario que comparte el ministerio de turno con Deportes y, entre los dos, representan un 0,3% del total de los presupuestos generales del estado. Mientras que en Francia y Portugal, por no irme muy lejos, la cultura tiene ministerio propio y sus presupuestos representan un 2,5% y un 1,8%, respectivamente. Es decir, que nuestros vecinos franceses multiplican por ocho nuestro presupuesto y los portugueses por seis. Según mi opinión, la mediocre clase política de este país falta el respeto a la cultura: un ministerio compartido, un presupuesto irrisorio y un ministro de cultura licenciado en derecho, cuando se debería tener una ministra/o escritora, música o cineasta,.. ¡alguien relacionado con la cultura!

Julio Cortázar dijo: “La cultura es el ejercicio profundo de la identidad”. Un país sin cultura es un país sin identidad. Nuestras vidas son un relato por escribir, un lienzo por plasmar, un busto por esculpir, una película con banda sonora y efectos especiales, en definitiva, una obra de arte original y solidaria con su cultura, para que las futuras generaciones perciban y entiendan algunos interrogantes esenciales como decir ¿quiénes somos? ¿de dónde venimos? y ¿a dónde vamos?.

Julio Suárez
La Guerrilla Comunicacional



*(1)Diagrama de Los pilares inacabados de la sociedad. Está basado en los colores primarios de la luz, que el autor utiliza metafóricamente para establecer lo que él considera los tres pilares fundamentales de toda sociedad: la sanidad, la educación y la cultura. Lo llama inacabado ya que, el autor, prefiere que cada persona piense por sí misma y acabe de completar los otros pilares, los otros colores y otras posibles nuevas intersecciones. En sí, es un diagrama para que cada persona analice sobre lo fundamental de una sociedad y sea consecuente con sus reflexiones. También, es muy interesante hacer este ejercicio en grupo, ya que se alienta el debate.

miércoles, 24 de junio de 2020

LA PAJA EN OJO AJENO


A raíz del asesinato de George Floyd a manos de varios agentes de policía en EEUU, se han desatado una serie de manifestaciones no solo en ese país sino a nivel mundial. En el estado español se ha cubierto la noticia desde los medios de comunicación tradicionales como algo casi aislado en el tiempo –ahora- y el espacio –allí-. Lamentablemente, la lucha de los negros americanos por sus derechos no es nueva: recordemos a Rosa Parks, Martin Luther King, Malcom X, Angela Davis o los Black Panthers.
 
Con el hashtag #BlackOutTuesday, el pasado dos de junio miles de muros de Instagram se tiñeron de negro en apoyo a la lucha por los derechos de los negros en EEUU, también en el estado español. A pesar de que se trata de un bonito gesto de solidaridad, deberíamos aprovechar el momento de sensibilidad con el tema para hablar del racismo y de la violencia policial que sufren los inmigrantes en nuestro país. Que ya sabemos lo fácil que es ver la paja en el ojo ajeno y lo difícil que es ver la viga en el nuestro.

En España, el racismo que padecen las personas racializadas es más difícil de detectar que el que pueda sufrir la comunidad negra en EEUU. En primer lugar porque, por su situación de extrema pobreza, quienes sufren una agresión de este tipo a menudo no saben cómo denunciarla, especialmente si ha sido a manos de la policía. En segundo lugar, porque no se habla de ello: el mito de la Europa acogedora y solidaria ha quedado más que descalificado, pero parece que el discurso oficial –que no los actos- insisten en mantener viva esa idea.


Relación de las diferentes agresiones racistas por parte de los cuerpos de seguridad del estado durante el confinamiento, elaborada por Rights International Spain y publicada en su informe “Racismo y xenofobia durante el estado de alarma en España”


¿Cuántas personas mueren cada año en las costas del Mediterráneo español después de lanzarse a la mar en embarcaciones precarias y sin saber nadar? ¿Cuánta gente malvive hacinada en los CIES? ¿Cuántas “devoluciones en caliente” se ordenan cada mes? ¿Cuántos niños y niñas son atacados en los centros de menores por sus propios vecinos? Tampoco andamos cortos de agresiones por parte de las fuerzas del orden. Sin ir más lejos, hace escasos días SOS Racisme decidió hacer público un audio de los insultos y las vejaciones que había sufrido un ciudadano negro por parte de unos Mossos de Esquadra. 


Viñeta de Javi Royo

Los nombres de Lucía Pérez, Ilias Tahiri o Mame Mbaye deberían resultarnos tan familiares –o más- como los de George Floyd o Breonna Taylor. En lugar de escandalizarnos por el evidente racismo estructural en EEUU, aprendamos de su lucha para hacer lo propio en nuestras comunidades. Salgamos a la calle con nuestros hermanos y hermanas racializados y pongamos fin de una vez por todas al racismo institucional y a la brutalidad policial. Hagamos nuestro el hashtag de moda en EEUU, #defundthepolice, que propone reducir drásticamente la inversión en policía para dedicar esos fondos a educación, sanidad y servicios sociales. En una sociedad educada y con las necesidades básicas cubiertas la policía podría prácticamente desaparecer. Pero claro, no es ese el tipo de sociedad que interesa...


Clara Castrillo
La Guerrilla Comunicacional





viernes, 19 de junio de 2020

LA “NAKBA” PALESTINA


72 anys..... ni més ni menys que 72 anys és el que fa que dura un dels genocidis més terribles de la história. Tot va començar el 1948...

Parlem de

LA “NAKBA” PALESTINA (catàstrofe en àrab) és l'esdeveniment traumàtic més gran en la memòria col·lectiva del poble palestí que recorda el sofriment generat pels processos que el 1948 van desencadenar l'expulsió de les seves llars de més de la meitat de la població nativa de la Palestina històrica (més de 750.000 persones) i la destrucció dels seus pobles per la neteja ètnica planejada i exercida pel projecte de colonialisme d'assentament sionista. Avui, són milions les persones palestines supervivents o descendents d'elles que viuen refugiades tant en els territoris palestins ocupats el 1967 com als països veïns de majoria àrab.




La Nakba no va ser el resultat involuntari d'una situació bèl·lica. Va ser un acte deliberat i sistemàtic cercant la creació d'un estat de majoria jueva en la Palestina històrica, que era majoritàriament àrab abans de 1948. Internament, els líders jueus sionistes utilitzen l'eufemisme "transferència" quan es parla d'aquests plans, però avui són qualificats com a "neteja ètnica".

Els orígens de la Nakba es troben en l'aparició del sionisme polític a l'Europa del segle XIX, quan alguns jueus, influïts pel nacionalisme que llavors escombrava el continent, van arribar a la conclusió que la solució a segles de persecució antisemita a Europa i Rússia era la creació d'un estat propi en Palestina i va començar l'emigració com a colons a la Terra Santa, desplaçant als palestins en el procés. Al novembre de 1947, arran dels horrors de la Segona Guerra Mundial i el genocidi nazi dels jueus d'Europa, la recentment creada Organització de les Nacions Unides va aprovar un pla per a fraccionar el Mandat de Palestina en un estat jueu i un altre àrab. S'assignà aproximadament el 55% dels terrenys a la proposta d'estat jueu, encara que els jueus sionistes posseïen només el 7% de la terra privada en Palestina i representaven només al voltant del 33% de la població, un gran percentatge dels quals eren immigrants recents d'Europa. L'estat àrab palestí s'anava a crear amb el 42% del Mandat de Palestina, convertint-se Jerusalem en una ciutat internacional. Gairebé immediatament després de l'aprovació del pla de partició, va esclatar la violència i van començar les expulsions massives de palestins, molt abans que els exèrcits dels Estats àrabs veïns s'involucressin.




Quan l'expansió va ser culminada per les forces sionistes, el nou estat d'Israel comprenia el 78% de la Palestina històrica, i la resta, Cisjordània, incloent Jerusalem Oriental, i la Franja, queien sota el control de Jordània i Egipte, respectivament. En la guerra de 1967, Israel va ocupar el 22% restant i, poc després, es va iniciar la colonització d'aquests territoris. No obstant això, aquestes violències que es van visibilitzar virulentament en 1948, no es van detenir. El sionisme continua sent la ideologia oficial de l'estat d'Israel i promou la majoria o exclusivitat jueva sobre el major territori possible de la Palestina històrica. Aquesta situació va ser considerada com “una forma de racisme i discriminació racial” per l'Assemblea General de l'ONU en la seva Resolució 3379, encara que la pressió estatunidenca-israeliana va revocar aquesta resolució posteriorment.

Les violències de tota mena han continuat exercint-se al llarg de dècades en els territoris habitats per la població palestina fins a l'actualitat. Amb diferents graus d'intensitat, però amb una presència constant, convertint-se en part de la realitat quotidiana de la població palestina. Una violència que no ha necessitat d'un conflicte armat per a desencadenar-se ja que és intrínseca a tot colonialisme i és exercida quotidianament per a controlar a la població sota ocupació i reprimir qualsevol resistència. En els últims 72 anys tampoc s'ha detingut el desplaçament forçós de la població palestina, que ha continuat sent expulsada dels llocs que habita. Aquestes mateixes estadístiques ens mostren, per exemple, que l’any passat, al voltant de 1.000 persones van ser obligades a deixar les seves llars a Cisjordània a causa de l'acció conjunta d'una legislació que afavoreix l'apropiació de l'espai pel poder colonial i l'actuació de les excavadores sobre el terreny, protegides per les forces d'ocupació, que destrueixen la infraestructura palestina. Més de 10.000 persones van sofrir aquest desplaçament a la última dècada. I mentre l'espai és buidat de persones palestines, Israel continua alimentant l'apropiació d'aquest territori amb nova població que avui dia arriba a més de 650.000 individus, repartits entre Jerusalem Est i Cisjordània. Una xifra que s'ha multiplicat per dos des de l'inici del procés d'Oslo al començament de la dècada de 1990 i el creixement de la qual no té perspectiva de detenir-se atès que, per exemple, en 2019 es va iniciar la construcció de 2.000 noves cases i es van elaborar plans per a construir-ne 8.500 més per tal d’acollir a una major població colona en el futur pròxim, tal com recull l'organització israeliana Peace Now.




Davant aquest panorama, l'Autoritat Palestina nascuda del procés d'Oslo no ha pogut convertir-se en un Estat real, no ja per la falta de reconeixement per Israel o per part de la comunitat internacional, sinó perquè el poder colonial segueix sense permetre-li exercir la seva sobirania amb independència i plenitud sobre el territori i la població palestina, continuant amb la negació de l'existència palestina. El denominat “Acord del Segle”, presentat el gener passat, només és un intent neocolonial del tàndem israelià-estatunidenc de legalitzar allò il·legal i d'annexionar-se més territori palestí, sempre dins de l'axioma sionista d'aconseguir el màxim territori possible amb el mínim de població nativa palestina. De fet, les últimes notícies que Netanyahu, gran aliat de Trump, de Bolsonaro i d'altres forces d'extrema dreta/neofeixistes, continua posant en marxa el seu projecte d'annexió de la Vall del Jordán i de més colònies. Una dinàmica que el poeta palestí Mahmoud Darwish va sintetitzar amb la frase “la terra es fa petita per a nosaltres”. Igualment, des de fa anys cada vegada més veus palestines i no palestines consideren que la “solució dels dos Estats” no sols és injusta per al poble palestí, inviable i d'un clar caire colonial, sinó que porta dècades utilitzant-se com a cortina de fum perquè l'Estat d'Israel continuï colonitzant territori palestí i sofisticant el seu apartheid.

Almenys en un primer i necessari pas, el mínim comú denominador de qualsevol negociació són els tres punts que reclama el moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), la major coalició crítica i combativa de la societat palestina:

1- Fi de l'ocupació militar iniciada al juny de 1967 (Resolució 242 del Consell de Seguretat de l'ONU) i desmantellament del Mur d'Apartheid (dictamen de la Cort Internacional de Justícia del 9/7/2004);

2- Fi de l'apartheid (un crim contra la humanitat segons l'Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional. Cal recordar que informes d'organismes de l'ONU com la CESPAO afirmen que Israel és un Estat d'apartheid), i

3- Dret al retorn de la població palestina refugiada (Resolució 194 de l'Assemblea General de l'ONU).




No pot oblidar-se que l'Estat d'Israel ha estat condemnat pel Consell de Drets Humans de l'ONU en més ocasions que cap altre Estat del món i que des de l'any 2000, les forces i colons israelians han assassinat a més de 2.000 nenes i nens palestins. Si repassem alguns números, podrem entendre millor l’important magnitud humana i política d'aquest abús. Segons una publicació de Quick Facts, The Palestinian Nakba i l'organització Palestina Lliure:

- Entre 750.000 i un milió de palestins expulsats pels paramilitars sionistes, i posteriorment per les forces israelianes, durant la creació d'Israel entre 1947 i 1949.

- Entre 250.000 i 350.000 palestins expulsats de les seves llars pels paramilitars sionistes entre l'aprovació del pla de partició de les Nacions Unides al novembre de 1947 i la declaració d'independència d'Israel el 15 de Maig de 1948, abans de l'inici de la guerra amb els Estats àrabs veïns.

- Aproximadament 7,1 milions de refugiats i desplaçats palestins a partir de l'any 2009, incloent supervivents de la Nakba i els seus descendents. Tota aquesta gent es troba principalment en l'ocupada Cisjordània i als països àrabs veïns com Líban, Jordània i Síria. Se'ls va negar el seu dret legal internacionalment reconegut de tornar a la seva terra, per part d'Israel, simplement perquè no són jueus.

- Aproximadament 150.000 de palestins que van romandre dins del que es va convertir en les fronteres d'Israel en 1948, molts d'ells desplaçats internament. Aquests palestins -a vegades anomenats "àrabs israelians"- se'ls va concedir la ciutadania israeliana, però despullats de la major part de la seva terra i se'ls van situar sota la llei marcial fins a 1966. Avui dia, hi ha aproximadament 1,6 milions de ciutadans palestins d'Israel, que viuen com a ciutadans de segona classe en la seva pròpia terra, subjectes a més de 50 lleis que discriminen contra d'ells perquè no són jueus.




- Més de 400 ciutats i pobles destruïts sistemàticament per les forces israelianes o repoblats amb jueus entre 1948 i 1950. La majoria dels centres de població palestina, incloent cases, negocis, llocs de culte i centres urbans palestins, van ser demolides per a impedir el retorn dels seus propietaris palestins, ara refugiats fora de les fronteres prèvies a 1967 d'Israel, o internament desplaçades a l'interior d'ells.

- Aproximadament 4.244.776 d'acres de terra palestina expropiades per Israel durant i immediatament després de la seva creació.

No sembla que les coses hagin de canviar en res. Alguns païssos occidentals només es pronuncien amb advertiments, que no tenen cap valor real, fets tan sols per calmar les seves consciències , acompanyats d'un immobilisme i un “mirar a una altra banda” realment vergonyós. Tal és el poder sionista, que ningú s'atreveix a enfrontar-s'hi, ni tant sols a portar-li la contraria.

El nostre internacionalisme ens obliga a condemnar aquests abusos i enviar tot el nostre suport i solidaritat al poble palestí, única víctima d'aquesta situació tan lesiva en referència a la seva sobirania i els drets humans. I a donar-los veu, a ser el seu altaveu. Com deia Fidel: “ser internacionalistes és saldar el nostre propi deute amb la humanitat . Qui no sigui capaç de lluitar per uns altres, no serà mai prou capaç de lluitar per si mateix”. Doncs això...




Per acabar, permeteu-me la llicència de recomanar-vos un llibre: “Nakba: 48 relats de vida i resistència a Palestina” de Salah Jamal. (Tigre de Paper 2018) Experiència viscuda de primera mà...



Carles Estríngana
La Guerrilla Comunicacional