SALUT I BONES VACANCES, SI FOS EL CAS

Escric aquestes ratlles un 25 de juliol, Festa Major confinada de la veïna Vila de Salt, des de Santa Eugènia de Ter, a la perifèria de la ciutat de Girona. De fet vaig començar a escriure ahir però el dia no acompanyava: malgrat que un parell o tres de generacions abans van poder celebrar un primer important pas en el combat contra la Girona grisa i negra -l'enllumenat elèctric a la ciutat s’inaugurà l’any 1886- per alguns el dia serà sempre recordat amb tristesa. Just cinquanta anys després que Girona s’il·luminés amb els primers dels 193 fanals d’enllumenat públic, moria un jove mestre revolucionari català, en Didac Tarradell, militant del POUM -Partit Obrer d’Unificació Marxista- i primer company sentimental d’una altra mestra, l'Antònia Adroher, la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona, en un intercanvi de dispars entre membres del Comitè del Front Antifeixista i un grup carlista.

 Capella ardent de Dídac Tarradell.  25 de juliol 1936.
Foto Lux, CRDI - Ajuntament de Girona.

Jo vull pensar que la sang del primer mestre caigut en combat a la Girona defensora de la República dels mestres es va fer generosa llavor de futur. I només dos anys després, quan la derrota es pressentia ben propera, es celebrava la col·locació de la primera pedra de l'escola Prat de la Riba, al barri de les Pedreres. La nova escola, sumada als Grups Bonaventura Durruti (en l’antic convent Maristes de la Mercè), Carles Marx (en l’antic convent de La Salle) i Prat de la Riba, instal·lat en uns locals provisionals, havien de solucionar la manca crònica de places existents, augmentada extraordinàriament per l’arribada d’infants refugiats de guerra. 

Formació de milicianes del POUM en el pati interior
del convent de les Beates. 1937.
Foto Lux. CRDI - Ajuntament de Girona.

No és l’únic fruit d’aquella generosa llavor: uns mesos abans, l’1 de setembre de 1937, el secretari de l’ajuntament de Pla de Ter, avui Santa Eugènia de Ter, certificava que «la corporació municipal havia resolt triar un camp -propietat del Marquès de Camps- (...) per ubicar-hi l’emplaçament de l’edifici escolar i que les obres començarien per compte del municipi a fi de donar feina als obrers en atur forçós». Estic parlant de l’actual Escola de Santa Eugènia.

Escola de Santa Eugènia

Torno al passat dia 24, quan vaig lliurar al corrector de la Guerrilla, Dani Vivern, el text d’un llibre que esperem sigui, per l’octubre proper, el tercer volum de la col·lecció inaugurada amb Tengo algo que contarte. Correspondencia entre dos mujeres, de la Habanera i Vicentita, i continuada amb Una veu de l’exili. Les cartes del mestre Josep Vilalta (febrer 1939-abril 1941), de Salomó (Mon) Marquès. El llibre, de M. Irene Garcia Bretón i Sebas Parra, es titularà La força del coneixement. Crònica de 40 anys de l’educació d’adults a les comarques gironines. I fa un recorregut des de l’herència franquista tancant cada capítol amb una breu vivència personal meva. Faig un avançament editorial d’un d’ells en memòria de tanta llavor esperançada i republicana com la dels exemples anteriors: 

L’alfabetització en els temps del còlera. 

Sebas Parra

Paradoxal i curiós: quan miro enrere i penso en el binomi franquisme/analfabetisme el meu cos s’inunda de ràbia i alhora d’una profunda commoció feta tendresa. De la lògica ràbia per tants crims, tanta repressió i tant segrest de llibertats i drets humans i socials, polítics i culturals, i entre ells el dret a l’educació, i de la memòria del meu primer contacte amb l’alfabetització, amb la màgia de viure el moment que una persona sembla que dibuixa afanosament més que escriu per de seguida llegir emocionada la seva primera paraula. Deixo aparcada la ràbia i explico la vivència de la meva primera alfabetització feta amor en els temps del còlera propis de la dictadura franquista.

Amb nou anys i mentre preparava l’examen d’ingrés al batxillerat, vaig tenir l’oportunitat d’ajudar Pedro el Cojo, que també era manc, un cobrador dels anomenats «rebuts dels morts» casa per casa, i mestre empíric del poble de la Manxa on vaig néixer, en una mena de classes nocturnes per a homes joves i adults. I al recordar-lo m’acompanyen sempre dues sensacions: un ambient extremadament fosc i una forta i inaguantable pudor. Lògic si us dic que les classes tenien lloc en una vaqueria on en una estància contigua a l’estable que acollia tres o quatre vaques durant la fred rigorosa de l’hivern se situaven dos velles tosques taules paral·leles i uns bancs a cada costat de taula. Amb l’entrada de la nit començaven a venir fins a una vintena de nois joves i alguns adults més grans amb una llibreta i un llapis a la mà i moltes hores de dura feina al cos. Encara em fa mal recordar l’esforç d’aquells dits deformats per la fred i l’aixada a l’hora d’agafar el llapis i començar a dibuixar els primers números i lletres del dia.

Pedro el Cojo, que ocupava la capçalera d’una de les taules, em va assignar la mateixa posició a l’altra dibuixant el que podia haver sigut una escena de pel·lícula de Buñuel mostrant l'antítesi de qualsevol escola d’adults pensada com Déu mana. Amb el temps, però, i després de molts viatges a Nicaragua, aquest escenari m’ha ajudat a entendre què és i què vol l’educació popular molt millor que doctes documents escrits per experts en la matèria.

La meva feina era ben senzilla: corregir operacions de les «quatre regles», de la suma més senzilla a les divisions de dos i tres xifres amb decimals, i, excepcionalment, quan així m’ho demanava «don Pedro o el senyor Pedro», doncs el mestre sempre era un senyor, posar noves operacions i fer dictats d’un exemplar del Quixot absolutament atropellat per l’ús de moltíssimes diverses mans. Unes correccions que avui serien ben curioses: els errors en les operacions s’indicaven subratllant amb llapis la xifra incorrecta per tal que es tornés a repetir el càlcul fins al B, bé, o MB, molt bé, depenent de la dificultat de l’operació, que certificava la victòria final. Pel que fa als dictats, una vegada escrit el punt final un dels participants llegia molt a poc a poc el text indicant la seva ortografia i puntuació i cadascú s’autocorregia les faltes indicant al final de l’escrit el resultat: Jueves 10 de noviembre de 1.955 - 3 faltas, i a continuació la firma...

Encara avui tanco els ulls i m’arriba una mena de càlida cantarella que em commou: «...La, con mayúscula por empezar el escrito, libertad, con be, coma, Sancho, con mayúscula por ser nombre propio, coma, es uno de los más, con acento por ser adverbio de cantidad, preciosos dones que a los hombres, con hache y con be, dieron los cielos, punto y coma, con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre, con be, punto y coma, por la libertad, con be, coma, así, con acento en la i, como por la honra, con hache, se puede y debe, con be, aventurar, con uve, la vida, con uve, coma, y, coma, por el contrario, coma, el cautiverio, con uve, es el mayor mal que puede venir, con uve, a los hombres, con hache y con be, punto y final...»

A més a més de les correccions recordo també dos casos que vaig haver d’ensenyar l’abecedari, a base de repetir i repetir cada lletra tantes vegades com fossin necessàries, i seguir amb la unió de consonant i vocal perseguint aquella primera paraula, curta i a voltes bastant inútil però que indicava que sí, que es podia aconseguir aprendre a llegir i escriure i que aviat es podria «saber firmar» com primera fita d’un procés definitivament triomfant sobre la foscor de la història i la voluntat dels «señoritos».

A vegades m’he preguntat quines portes van obrir aquells aprenentatges en l’inici d’una època que ens va portar a viure els canvis més extraordinaris en quantitat, qualitat i velocitat que diuen que hem viscut els homínids. I, és clar, m’hauria agradat saber com va desenvolupar-se l’existència d’aquells meus «alumnes» i quins records van conservar d’aquelles «ensenyances». I no cal que digui que m’agradaria poder tornar a reviure una d’aquelles «classes» nocturnes presidint aquella atrotinada taula de la vaqueria de don Pedro amb un piló de llibretes per corregir. Però, sobretot, avui necessito deixar escrit que, malgrat la foscor de la dictadura, malgrat la inhumanitat de tot plegat, aquelles nits m’han acompanyat en els moments bonics i enmig de les dificultats al llarg de la meva vida professional i personal. Aquelles nits m’han fet cultivar la llavor que amb passió, generositat, compromís i tant d’esforç es plantava per les deformades mans d’aquells joves i que ha alimentat en mi la lluita i l’esperança en un món alfabetitzat i culte.

Un món que arribarà malgrat els franquismes de tota mena d’ara i dels que estan per venir. Segur que arribarà, doncs, la història haurà de fer justícia algun dia als don Pedro i a tots els joves que enmig de tanta misèria moral es deixaven la pell intentant aprendre a llegir i escriure i dominar les quatre regles fetes fonaments simbòlics d’un futur nou de les seves vides.

Sebas Parra

La Guerrilla Comunicacional

ANALFABETA, Y A MUCHA HONRA

Nunca en mi vida pensé que pudiese decir semejante barbaridad. El analfabetismo en general, que normalmente viene de la mano de carencias, situaciones personales adversas, injusticias y falta de oportunidades, en algún tipo de casos he descubierto para mi sorpresa que casi me hace sentir mejor. Intentaré explicar el porqué de este sinsentido.

Hace un par de días asistí a una reunión, de bar, distendida y absolutamente ociosa entre un grupo de amigos, entre los que me vi incluida por diversas casualidades. Desconocía por tanto sus talantes y costumbres, pero me quedé, ya que siempre está bien ampliar relaciones y conocimientos. Como el objetivo del encuentro era puramente de asueto mientras tomábamos una copa, se habló de todo y nada a la vez, de todos aquellos temas intrascendentes o no, en los que no se profundiza ni se debate. Entre todos ellos, el que más captó mi atención fue el coloquio sobre la criptomoneda. Esta nueva concepción del dinero era defendida de forma acérrima y arrogante por el más joven del grupo, que con veintipocos años es un pequeño inversor en este sistema. Intenté e intentamos entender ni que fuese a grosso modo el funcionamiento de la cosa, sin aspirar a saber sus intríngulis, pero resultó que al final del hilo siempre hay “un ordenador” como responsable.

Soy consciente del abismo generacional en el uso y disfrute de la informática, cibernética, ofimática y demás “ticas” entre los de mi edad y los de veintipocos; pero la verdad es que los inventores de este mercado de dinero virtual no nos lo ponen fácil. Lo de “cripto = secreto” ya debería darnos una pista sobre  la dificultad en saber sobre ello. Por ejemplo, en la wikipedia, esa entrada frecuente donde solemos acudir para encontrar las definiciones más simplonas, nos encontramos con que:

Una criptomoneda, criptodivisa es un medio digital de intercambio que utiliza criptografía fuerte para asegurar las transacciones, controlar la creación de unidades adicionales y verificar la transferencia de activos usando tecnologías de registro distribuido. En los sistemas de criptomonedas, se garantiza la seguridad, integridad y equilibrio de sus estados de cuentas (contabilidad) por medio de una red estructurada de agentes (transferencia de archivo segmentada o transferencia de archivo multifuente) que se verifican (desconfían) mutuamente llamados mineros, que son, en su mayoría, público en general y protegen activamente la red (el entramado) al mantener una alta tasa de procesamiento de algoritmos, con la finalidad de tener la oportunidad de recibir una pequeña propina, que se reparte de manera aleatoria. Está previsto que en el futuro la computación cuántica pueda llegar a ser una realidad, lo que rompería el equilibrio en caso de que los desarrolladores no pudieran implementar a tiempo el sistema para usar algoritmos poscuánticos, por tratarse de una tecnología propietaria.

¿Qué tal se te queda el cuerpo tras la explicación?. A mí, no precisamente con unas ganas locas e irrefrenables de llamar para pedir acciones. Soy consciente de que probablemente me prive de oportunidades, de nuevas ventajas que de seguro ofrece este sistema, y que, como todo, bien utilizado podría resultar interesante. Pero las claves en el argumentario que allí se exhibía me impulsaron a no considerarlo así.

El joven del grupo defensor de los bitcoins encontraba estupendo no depender de ningún banco oficial para operar, “ser libre” en sus transacciones. Una libertad que podríamos haber compartido y celebrado como concepto, pero que se agua la fiesta cuando según él, tiene como objetivo y ventajas no ser controlado (no tributar), ganar dinero con la sola inversión y transacciones (especular), rapidez y seguridad de las operaciones, por el origen y control del dinero “solo” por ordenadores (desconocer). De nada sirvió por mi parte alegar que los ordenadores, hasta donde yo sé, los maneja alguien, y que el ocultismo es precisamente campo abonado para cualquier irregularidad. Ni las explicaciones de otro miembro del grupo (que sí tenía más información) sobre los turbios y graves asuntos que se mueven disfrazados de “cripto”. Ni saber que la demanda energética estratosférica que genera este sistema obliga a buscar espacios y países dispuestos a explotar el medio lo inimaginable. 

En el fondo me es indiferente lo que el chaval de veintipocos pueda ganar o perder en este criptosistema. Llegados a este punto lo que me rebeló la conciencia y por lo que decidí que no quería intentar comprender los blockchain, hash, mineros de transacciones, algoritmos, FPGA,... fue que tampoco quería ser cómplice, aunque solo fuese de conocimiento, de gente como él. Personas para quienes nunca puede haber un tinte de ética para el color del dinero. Que éste se convierte en un objetivo “per se” en la vida; en cómo ganarlo sin esfuerzo ni contraprestación; sin pensar (ni querer pensar, que es lo peor) en qué o quién resulte herido por el camino, en qué destrozos sociales o ambientales puede generar; en qué estás colaborando a construir o destruir (y estaríamos hablando ni más ni menos que de gobiernos de países)...

Fue en ese momento, al sentir, incluso sin palabras, la acusación tácita e insolente de no entiendes nada porque esto es moderno, es el futuro y tú ya quedaste obsoleta, cuando decidí que, efectivamente no quería entender nada sobre ello. Que no quería que mi futuro tomara esa criptodirección.

Me autodeclaré al instante para este tema analfabeta, y a mucha honra.

Pilar Parra

La Guerrilla Comunicacional

LA REPRESA DE LA DESTRUCCIÓ DEL MEDI AMBIENT POST COVID19

Els llocs exòtics que voldràs contaminar i les coses que no necessites i penses comprar

Sembla que tot tornarà a la normalitat; o a la nova-normalitat, segons es vegi. Això vol dir que, reprendrem la destrucció del medi ambient quan s'aixequi el confinament? Abans del confinament un dels temes imprescindibles era la destrucció del planeta. El ritme de consum, d’explotació de la terra i d'exhauriment dels seus recursos era tan malaltís que moltes veus amb autoritat científica parlaven d’un canvi irremeiable de la manera de viure. Fins i tot, algunes s'atrevien a posar dates no gaire llunyanes.

L’aturada mundial deguda a la COVID19 va donar indicis del poder de regeneració de la natura. Vam arribar a veure ocells que tornaven a nidificar a indrets on feia temps que no s’hi veien, aigües que tornaven a ser transparents i netes, i nivells de contaminació descendint ràpidament. Mars i oceans es tornaven a omplir de peixos i mamífers nedant per tot arreu sense sorolls ni depredadors humans assetjant-los. Animals terrestres que tornaven a ocupar tot l’espai disponible sense por a ser abatuts, boscos omplerts novament de vida, i ecosistemes que tornaven a equilibrar-se de manera natural. Però sembla que aquesta oportunitat no la vulguem aprofitar.

Malauradament, el desconfinament i l’ansietat per consumir ens retornen al punt de partida d’un ritme frenètic. Sembla que els dies de tancament ens han servit per elucubrar de quina manera ens ho faríem per continuar destruint, malmetent i explotant els recursos un cop ens creguéssim lliures de nou. Ja està passant tot, i per tant, ja pots realitzar els teus plans per carregar-te la natura quan puguis sortir de casa; tot i que, aquesta part menys ecològica, segurament ni la tindràs en compte ni l’explicaràs. Ja tens una llista de tots els llocs exòtics on vols anar consumint combustible contaminant? O potser, la llista és de coses que voldràs comprar i que no necessites malgrat que t'has cregut imprescindible consumir estant a casa?

Com a exemplificació més brutal d’això, podem pensar en la insostenibilitat ecològica dels viatges en avió al ritme anterior al confinament. Podríem plantejar com i de quina manera es podrien limitar aquests tipus de desplaçaments? Segur que plantejar-ho podríem; però de seguida ens sorgeix que, com a conseqüència d’una limitació així, només viatjarien el rics. De fet, podem intuir que si no ajudem a les companyies aèries a sortir de la crisi econòmica per l'aturada forçada, moltes aerolínies s'enfonsaran, el preu dels viatges augmentarà i per tant viatjar en avió serà un luxe només a l'abast dels rics. Així doncs, se’ns podria imposar una suposada democratització dels viatges aeris acompanyada de subvencions a aerolínies. Però, és impossible plantejar-se un sistema de quotes? Un mecanisme redistributiu que garanteixi la possibilitat de viatjar però sense excessos? Un sistema que garanteixi les emergències, el repartiment equitatiu i la reducció de vols comercials?

Potser ens precipitem especulant sobre el futur de les aerolínies, els viatges i la contaminació; però molt més especulatiu i una fantasia irreal sembla pensar que tot tornarà a la normalitat i que podrem continuar igual sense haver de canviar res. Aleshores, malgrat tot, perquè s’insisteix en voler mantenir aquesta bogeria? El problema no pot recaure exclusivament en una responsabilitat individual, sinó que també es connecta amb les estructures de poder i interessos financers.

No hi ha cap impossibilitat de reconduir la situació; hi ha una manca de voluntat política i econòmica que impedeix prendre mesures contundents per preservar el medi natural. La màxima paradoxa d’aquest immobilisme no només és que destruint la terra ens conduirà inexorablement a l’autodestrucció; sinó que no canviem el sistema per por, mandra i egoisme a afrontar la realitat i les conseqüències de les transformacions necessàries per no autodestruir-nos. Ens encaminem no només cap al final de la manera de viure tal i com ara la coneixem, sinó que acabarem aniquilant-nos a nosaltres mateixes com a espècie per la nostra incapacitat de posar remeis reals a un munt de fantasies que utilitzem per pensar que podrem seguir com fins ara.

Arribats aquí, es fa més urgent que mai una praxis i discurs alternatiu al capitalisme, rupturista amb les dinàmiques neocolonials i trencador amb el model de consumisme. No obstant, amb la quantitat d'ímputs d'ostentació, luxe i malbaratament que la societat occidental exhibeix, es fa molt difícil desenvolupar una praxis coherent amb les necessitats reals i la supervivència de la humanitat. Resulta complicat explicar a les noves generacions tant desgavell absurd i tanta inconsciència quan es premia i s'incentiva tota aquesta superficialitat. Com fem pedagogia? Com fer entendre que aquestes presumptes necessitats ens han estat creades allà on no hi eren per un sistema econòmic que genera desitjos a cop de manipulació psicològica i publicitat? Cal subvertir l'escala de necessitats buides i anhels materials alienants que, a més, creen desigualtats i injustícia social (especialment a països colonitzats per l’imperialisme i a les dones o sectors laborals feminitzats).

Al sac de les necessitats s'hi han ficat per igual les bàsiques i les supèrflues. Pels mercats tant és l’alimentació que una roba esportiva de marca. L’especulació econòmica no discrimina i no té límit. Les necessitats bàsiques acaben sent un producte de luxe pels qui es mouen en els marges. És el mateix luxe alimentar-se bé que adquirir l’últim model d’aparell electrònic o de la marca de moda. Però, hi ha una diferència abismal entre unes coses i les altres. Sense les essencials i per les que hem de lluitar no podem viure. En canvi, només sobreviurem sense les altres; i segurament tindríem una vida més equilibrada, responsable, sana i millor. Haurem de redirigir les energies que bolquem a desitjar i aconseguir tot el que no necessitem a aprendre a viure i descobrir que és el que realment necessitem; energies per lluitar contra els mecanismes de control i consum que ens manipulen i destruir les seves estructures de poder.

Creiem que el camí de lluita que més ens pot portar a això és la conquesta de l'autodeterminació en tots els seus sentits, en tots els seus àmbits. Una autodeterminació com a exercici permanent i quotidià de la sobirania personal i col·lectiva: amb sobirania laboral, residencial, alimentària, educativa, reproductiva, sanitària, energètica... Un munt de combats i trinxeres que necessiten de moltes persones al darrere, de combatents i militants implicades, de militàncies i experiències compartides. Una autodeterminació plena, carregada de continguts i lluites, ecològicament sostenible, antipatriarcal, antiimperialista, i que realment ens empoderi i ens faci lliures i no acrítics consumidors.

Cristian Cortes i M. Àngels Esteban.
La Guerrilla Comunicacional

LA TELEMÁTICA Y SU PROBLEMÁTICA

La administración pública desde hace años utiliza cada vez más la telemática, sobretodo para la realización de aquellas gestiones que los ciudadanos hacíamos de forma presencial años atrás. Así pues, de la germinación de la tecnología informática han florecido las llamadas "sedes electrónicas" a disposición del ciudadano en todas las páginas web de todas y cada una de las diferentes administraciones públicas, tanto a nivel estatal, autonómico, provincial o local, sin llamar a la puerta ni pedirnos permiso.

Si lo analizamos desde el punto de vista de la comodidad, no hay duda de que se han evitado   desplazamientos y tiempos de espera, y, en un muchas ocasiones, regresos por falta de documentación que requería el trámite en cuestión y que, obligadamente, daban lugar a un nuevo desplazamiento y a un nuevo tiempo de espera.

Y desde el punto de vista empresarial, ha sido una ganga disponer de un servicio las 24 horas durante los 365 días del año y accesible desde cualquier lugar. Servicio que defienden además como más ecológico ya que se consume menos papel y por supuesto representa un ahorro de tiempo al eliminar la suma de esperas y desplazamientos, como comentaba anteriormente. Y sobretodo, ha suprimido la figura del trabajador subalterno, aquel que se ocupaba de hacer llegar los trámites a la administración, reduciendo una parte de sus costes laborales empresariales. En esta línea, según el Observatorio de Competividad Empresarial de la Cámara de Comercio de España "El avance de herramientas como ésta favorecen un escenario donde Administración y empresas están más cerca. Para el 85% de las compañías españolas sus inversiones en digitalización fomentarán esa mejora de relaciones con el ente público"

La Real Academia Española define la palabra "herramienta" así: 1. f. Instrumento, por lo común de hierro o acero, con que trabajan los artesanos.//2. f. Conjunto de herramientas.//3. f. coloq. Arma blanca, puñal, navaja, faca.//4. f. coloq. Cuernos de algunos animales, como el toro y el ciervo.//5. f. coloq. Dientes de la boca de una persona o de un animal. Me atrevo pues a decir que las nuevas prácticas que ofrece las administraciones para el uso de sus sedes electrónicas no son más que unas nuevas líneas de trabajo, transformadas en "herramientas" para reducir todo tipo de costes, empezando por los laborales, porque sin lugar a dudas, más allá de la comodidad, ha comportado especialmente una reducción en la ocupación laboral.

Con esta nueva "herramienta", también está desapareciendo la atención personalizada ante un mostrador para aquellas consultas que se nos presentaban en algún momento de nuestras vidas. Pasando a ser sustituido el mostrador por un número de teléfono con los primeros dígitos 902, 901 o 900, que en muchas ocasiones te conducen a la nada, es decir, a desistir aburrida de esperar sin haber obtenido respuesta satisfactoria alguna. Y como casi siempre la complejidad y la excesiva y a veces ininteligible información en las webs te crean dudas y, al final, acabas recurriendo a alguien cercano en busca de ayuda.

La empresa privada ha sabido aprovechar la ocasión de la situación excepcional que nos ha tocado vivir por la crisis sanitaria, para poner en práctica el teletrabajo, sobretodo a aquellas trabajadoras con dificultades para poder desplazarse al centro de trabajo. No todo son ventajas, estemos alertas, en muchos casos no se mantiene una rutina constante, sin hallar un equilibrio entre trabajo y descanso. Y, muy importante, poco a poco se va perdiendo el contacto con el resto de las compañeras. Es cierto que muchas habíamos deseado poder trabajar desde casa en algún momento, pero después de la experiencia vivida por muchas de nosotras preferimos volver a la oficina. Las dificultades prácticas son claras al no disponer de un espacio y mobiliario adecuado, los problemas tecnológicos y de conexión son desesperantes, y cuando tienes hijos la acumulación de cansancio y la falta de concentración llegan a una escala superior. Sin olvidar, que el uso prolongado del ordenador y la vida sedentaria produce una fatiga visual, una mala postura y obesidad, entre otros problemas de salud.

Y muy importante, perdemos poco a poco la comunicación y el contacto con el resto de las compañeras. Esta pérdida de relación interpersonal puede llegar a ser muy perjudicial pues se cerrarán los caminos necesarios para trabajar en la consecución de mejores condiciones laborales. Y esta será una partida más, y muy importante, ganada por la patronal.

Lola López

La Guerrilla Comunicacional